Thursday

a la noia del davant


Hi ha dies en que estàs desafinat
però ningú et dóna el la


Vull inaugurar coses i fugir-ne quan s'embrutin. Aquest seria una mica el meu lema. Si algú em tradueix la frase al llatí me n'estampo samarretes.


#12.514



El porno amb amor fa plorar.


tampoc rima


és tot un goig trobar un poeta que no plora
Antoni Artigues



Moment del dimecres 30 de juliol de 2008: a les 19:35 en una llibreria de Barcelona.

Concepte del dimecres 30 de juliol de 2008: "Calimotxo cultural". Practica el calimotxo cultural aquell qui sortint de veure Don Giovanni se'n va a un concert de rumba. Per definir què és el Vega Sicília i què la Coca Cola, mireu quatre posts ensota.

Conclusió del dimecres 30 de juliol de 2008: estic fart de buscar les portes, potser que tiri pel dret.


Wednesday

Coldplaymobil



Quan la nostàlgia ratlla la depressió, xocolata.

Obelisc


Setmanes angleses de calor africana, aquestes últimes de juliol, de no saber a quin dia vius, quines hores dorms, a on cony pertanyo, homeless a la meva pròpia vida, estranger als meus dominis, apàtrida total. Sort del capitalisme que m'anestesia, ara un sopar, ara un teatre Grec, ara un Bieito al Liceu. Planifico desfetes a concursos literaris, aplano el camí de la derrota final. D'aquí una trista setmana inundaré París.




El llibre del Martí Sales és un si però no: si voleu literatura postmoderna visiteu els nostres enllaços, cony.


Tuesday

Sant Francesc




(dos no s'enamoren si un no vol)

Olatz




Comparar La escafandra y la mariposa amb Mar adentro és de veritables retardats mentals.

Monday

Vaginades


Sunday

pedró



Beba Valdés
(ho sento, me l'estava fent a sobre)


Saturday

Nuestras Quimeras


Siempre quise darte una replica, buscando a oscuras no tantear
los cuerpos e feminas parecidas
Persiguiendo con nuestras cotas oxidadas
el bien profugo y compartido
de nuestras palabras
Somos depredadores selectos, no cazamos pesadillas darwinianas
Asi nos diferenciamos de falsos profetas
de tiza y pizarra
Que obsesionados solo buscan la piedad en nuestras
espadas ensangrentadas.

Friday

El passat sempre torna


un burka por amor




Fa estona que vull escriure sobre el 'Montmartre' de Ramon Casas, però no em surt res. Només sé que m'agraden aquestes llums com punt blancs grossos en la grisor com de nata* del cap al tard. Em recorden les nits que travessàvem Barcelona en moto, jo abraçant-te amb força, diguem-ne poc valent, veient-ho tot desenfocat i borrós al no poder entaforar al casc les ulleres. Llàstima que no ens entenguéssim i en un mes ho liquidéssim: recordo que rèiem bastant.

Estic content, avui he escrit dues pàgines!



* Adjectiu Josep Pla


cafès i pinguins






Contràriament al que podria pensar-se:
- Visitar IKEA treu les ganes d'emancipar-se.
- Veure tragèdies gregues fa venir ganes de viure.

Total, que Beba Vichy Catalan.



bis (aviam si és veritat)




Thursday

wa yeah



El pitjor de plantejar-te objectius de la hòstia és que, un cop acomplerts, sang suor i llàgrimes, és impossible que siguis capaç de desitjar res millor. I demanar novament la mateixa cosa, repetir, sembla que està mal vist en aquesta societat amb tanta gana.

No entenc com puc arribar a veure 5 cops l'any als Antònia Font, el mateix repertori a cada concert, i quan veig dues vegades al mateix poeta repetint el mateix repertori m'indigno.

sofà avec douche


Albert joined the group Contra la tendència a que et preguntin 'Què t'ha semblat el recital?'.




(la belleza es tu cabeza)


Consell per a aprenents de poetes: a les fans, folla-te-les de pressa. Si tenen el poc criteri d'admirar-te a tu, tindran el poc criteri d'admirar al que vingui la setmana vinent.


Definitivament, són millors les idees-dutxa que les idees-passar l'aspiradora.

Amor en Darfur


- està embarassada


que no, que no pots prendre't la literatura com si fos part de tu, com si fos una filla, cony, que llavors cada cop que algú se't repassa la Molly o l'Emma o l'Anna o la Clarissa pateixes, cony, pateixes perquè te les tornen brutes, usades, guixades, gastades i llardoses i saps que, malgrat el tragín, malgrat el baldeo, malgrat hagin ofert les seves interioritats i els seus plaers al primer que passi, elles han fruit de valent a l'haver estat usades. Si estan fetes per això, les males putes!

Ocasió perduda rima amb flagell.

Más triste es Larra


L'espera és un preludi en mode menor
Boris Vian


I què si ens alimentem l'un a l'altre de lletres,
de versos, del que ens sobra, de deposicions.

Tothom tria què s'endú a la boca.

Tothom tria què llegeix,
quan escolta,
qui l'empala
on plorar
com morir
o perquè viure...


Al nitbus, de tornada,
tanco els ulls
i apareixes,
besant-me.


Wednesday

Industria


El tópico dice que la obra del pintor vale más
cuando ha muerto, pero recordad que el truco es comprarle al
pintor antes de que muera de hambre.







Tiran mas dos tetas que dos kits


Te quiero sin parar
Beigbeder


Saps que et fas gran quan, després de rentar-te les dents, ja no pots fer gárgaras com abans i acabes ennuegat perdut.

nenúfars, princeses



L'ànima és com un sac,
si et passes eixamplant-la s'esquinça.

anemone


En el nostre país, només suen els pobres
Pla


Sé que quan estic amb Josep Pla em torno literalment insuportable, però durarà poc, només unes quantes setmanes. Què voleu, podria parlar-vos del Romeo i Julieta de Prokófiev que fan al teatre Apolo, però amb dir-vos que l'àudio era de casset i que els ballarins es trepitjaven entre ells ja us en podeu fer una idea. Encara sort de la partitura i la mà de noies que poblaven la sala, que si no la capcinada hagués estat majestàtica. Suposo que a tothom l'han timat, ni que sigui una vegada, anant a veure ballet a un teatrot, àudio de casset i tota l'horterada. A mi m'ha tocat avui quan, il·lús de mi, al veure el Prokófiev he recordat aquell divendres a La Fenice...




La finalitat ineluctable d'una societat cultivada és arribar a un escepticisme dens, ric i desenganyat.
Pla




El problema és que entre felicitat i infelicitat s'estén un abisme, que sovint tapem amb paraules vagues, com apatia, indiferència o melanconia i que ens fa tanta por i és tan insondable com la selva negra, Marraqueix o el forat de la llodriguera.




Melancolía: la dicha de ser desdichado
Víctor Hugo
(d'algo serveixen els suplements dominicals)




Més Pla: "els Soviets han resolt el problema de l'art: passen una subvenció als artistes, els fan viure en un racó i els deixen fer el que volen a condició de parlar poc i baix. El mutisme resulta eficient i així han creat (almenys) excel·lents ballarines. En aquests països capitalistes, el problema de l'art s'ha volgut resoldre a través del cafè. Si l'artista té gana, esdevé insuportable: no parla més que del seu talent hipotètic, cosa que no interessa a ningú. Si pot menjar una queixalada es torna rodó com una poma i esdevé un fol·liculari indefectible del qui mana. Tant en un cas com en l'altre, la verbositat no els deixa fer res"




Tenim una (Pre)Rothko Chapel a Barcelona i ni ho sabíem. De la Viquipèdia: "L’obra més famosa del Cercle del Liceu és el conjunt mural, de dotze olis sobre tela, encarregats a Ramon Casas i instal·lats a la famosa Rotonda del Cercle. Els dotze plafons, l'obra més ambiciosa de Casas, segons els seus estudiosos, s’inspiren en un tema musical"




Quan enlloc de celebrar-te, em veig torturat pensant-la, em consola saber que és perquè d'ella tinc munició a dojo, inacabable, i de tu en guardo dues miserables setmanes i les dues respectives desaparicions.

Tuesday

Interior a l'aire lliure (Barcelona, 1892)


(fins que em cansi, continuaré amb els retrats à la Ramon Casas. Res a veure amb la gent de relats conjunts, per descomptat)


De sobte, el canari xiula. Res, pocs segons, un refilar tímid, que davant la indiferència generalitzada cessa de cop i es retira. Ell sembla sortir de l'embruix, d'aquest somiar despert que ara no recorda si era dissertació, baralla, viatge, o simplement deixar descansar els ulls a l'infinit. S'acomoda novament al balancí, tanca els ulls i inspira. Durant uns instants, la respiració és conscient, i s'esforça a inspirar i expirar, inspirar i expirar. Des de la penombra rere la parpella, des de la foscor voluntària, sotja tot el que l'envolta amb els sentits que li queden. El vent suau que no cessa, el refregar-se somort de les branques al jardí, el cerimoniós remenar el cafè de la senyora. Inspira novament a consciència i s'abandona al deliciós no pensar res.

Ella fa giragonsar la cullera en silenci, satisfeta si, durant un parell de voltes, el metall no frega amb la porcellana dels contorns. Amb tot, si en passen tres, de voltes, i el cafè encara s'arremolina en silenci, acosta la cullera a la vora i, amb innocent insolència, cerca l'impossible carícia, fins que xerrica. Llavors separa ràpidament la cullera del marge i, enjogassada i culpable, aixeca la vista mirant-lo a ell, que mai s'altera. El joc continua, i quan s'avorreix de marejar el cafè estén les mans sobre la taula de marbre, gèlida, venerable.

loserisme



Hi ha una versió del conte, la que mai s'explica, que diu que per molt que el cridaren, la família no va trobar al Patufet. Quan van passar pel costat del bou, en Patufet devia estar distret, dormint o cascant-se-la, la qüestió és que no va sentir-los, no va poder cridar "a la panxa del bou, etc" i mica en mica, els sucs gàstrics del remugant van anar desfent-lo fins que en Patufet va morir fet puré, barretina inclosa. No sé per què però aquesta versió sempre m'ha semblat més realista.

Monday

xancletes romanes


I tu, no vols un poeta?


Hi ha noies inacabables i cames inacabables,
i gràcies a déu que sovint no coincideixen.

Hi ha la gent normal,
timideses que són com pigues
i somriures per veremar.

Llavors hi ha l'altre subespècie, els ells,
transgènics, immortals, superherois,
carnívors alfa devorant-se entre si.

Anvers, Basilea



Una habitació, potser a Brusel·les, potser a Amsterdam, o potser algun lloc desconegut, Anvers, Basilea. El dia és opac, grisenc, color de fum, de sorra blanca al capvespre, quan ja s'ha gastat de brillar. Aquesta blancor palpable entra per la finestra, com si una boira juganera s'escolés a dins les cases. No hi ha amenaça de pluja, senzillament vivim sense sol. Per la finestra, a més del magmàtic vapor d'aigua, la remor dels arbres verds, el xerricar d'uns gronxadors vells al parc proper. No tenim fred, és primavera i anem ben vestits, fins i tot elegants. Com dir-ho, vivim una apatia luxosa, tipa, indolent. En unes altres circumstàncies, aquest no fer res, aquest escoltar el silenci com escoltem Bach o Haendel derivaria en una molesta angoixa que neix a l'estomac i amara com una febrada. Però no, no hi ha lloc pels temors, res trontolla perquè estem junts. Quan vius a l'infinit, res s'acaba.

Jeus atravessada al llit, descalça, les cames penjant per un costat i el cap precipitat per l'altre, a tocar del meu, assegut com estic a terra, recolzat al jaç. Semblem titelles que descansen, i ben mirat ho som, el seu somriure tibat a la cara ens és real, som les titelles més felices de l'univers. Noto que em falta l'aire, que defalleixo, però no és això, és només que batego molt fort. El teu vestit blanc, el blanc dels llençols, el blanc de la cambra, el blanc de la boira, el blanc del cel. Galàxies d'un mateix univers, harmonies, desaparició dels contorns, centrifugat, conjunció astral, unió de l'espai i el temps, instants que bé valen una vida. El mateix blanc amb més o més cendra a la paleta. Blanc cegador, blanca metzina, com un flash que perdura a la retina.

vici i subcultura


No, fuck you, Montgomery Brogan


Hi ha dies que insultaria a tothom, renegaria de les amistats, de la memòria traïdora i els somnis ensucrats, dels bloggers que segueixo i la seva vida vàcua, purpurínica, despotricaria d'aquesta pressió estúpida que no sé d'on surt però que m'encanta aguantar, i just quan t'hi poses, just quan comences a renegar de tothom, te n'adones que no, que la culpa és teva, 'Monty es el macho', que t'has transformat en el puto zero verd de la ruleta, incòmode i temut, on quan hi cau la boleta tothom perd i s'ho acaba emportant tot la puta banca. I sí, senyor Garriga, renego perquè em surt de dins i no sóc jo, és la meva ànima que diu puta i diu collons i diu hòstia consagrada, parlant com un bon mal poeta, i què passa?

Sunday

down to Acapulco Bay




Canvio el meu estiu per una altra setmana a l'illa.
Razón aquí.

vi de la casa



Avui és un dia d'aquells on, sentint-ho molt,
al món només hi ha lloc per nosaltres.
Deu, quinze persones sel·leccionades.
La resta hauríeu de desaparèixer. Gràcies.

Schedule



Three hours a day will produce as much as a man ought to write.
Anthony Trollope

Tendria que haberme hecho escritor


La mer



Dins un somni:

- Ja està bé, eh? Fa massa nits que et somio.
- I et penses que jo no et somio a tu?


Por derecho lo transcrivo


Este poema es de Jaques Brel pero Loquillo lo borda, disfrutadlo si sabeis;

Con Elegancia

INCLUSO CUANDO SE SIENTEN COMO ROMANOS -
DE AQUELLOS DE LA ÉPOCA DE LA DECADENCIA-
SE RASCAN LA MEMORIA CON LAS DOS MANOS SIN PODER HABLAR MÁS QUE CON SU SILENCIO.
Y YA NO QUIEREN HACERSE AMAR PORQUE SE DAN MUY POCA IMPORTANCIA.
ESTÁN DESESPERADOS, PERO CON ELEGANCIA....
SIENTEN LA PENDIENTE MÁS RESBALADIZA QUE ANTAÑO, CUANDO SU CUERPO AÚN ERA LIGERO.
Y LEEN EN LOS OJOS DE LAS HECHICERAS QUE CINCUENTA AÑOS ES UNA PROVINCIA.
Y QUEMAN SU JUVENTUD MORIBUNDA APARENTANDO QUE LES HACE GRACIA
ESTÁN DESESPERADOS, PERO CON ELEGANCIA...
Y VAN ATRAVESANDO LOS BARES DONDE YA SON LOS MÁS VIEJOS
SALPICANDO CON LAS PROPINAS A CALLADOS CAMAREROS.
Y LES SUSURRAN BARBARIDADES A HEMBRAS QUE CASI ESTÁN RANCIAS.
ESTÁN DESESPERADOS, PERO CON ELEGANCIA...
CONOCEN EL PESO DE SU COBARDÍA Y PUEDEN NO PERDONARSE JAMÁS;
Y SABEN PRESCINDIR UN DÍA Y OTRO DÍA DE ESO QUE SE ENTIENDE POR FELICIDAD. Y AUNQUE YA CASI NO HAY EN QUÉ SOÑAR SE SIENTEN ORGULLOSOS PORQUE AÚN BAILAN SUS ALMAS.
ESTÁN DESESPERADOS, PERO CON ELEGANCIA.

Lamento por lo Cotidiano


Eternamente felices esculpiendo en nuestras caras sonrisas
que mas alla de ser comprometidas se casan ahusteras con la desgracia
Somos maniquis de dificil desenlace pero de prevesible rima asonante
Vivimos la mitad de nuestras vidas presionados por llegar a ser alguien
Disfrazandonos la mitad del tiempo en sombras translucidas de nuestras criticas

Supermanes de la supervivencia, nos ocultamos detras de nuestras carencias
Tan solo porque el peso de nuestros deseos es capaz de hundirnos en la desgracia
Nadie acepta de buen grado el yunque de su propia vision interna
Y cuando llegan los 40 te ves a ti mismo como la caricatura de un raton en blanco y negro
Es el celuloide la vision mas poetica a la que aspiramos, catasterizados en los tiempos modernos
Como los dioses de la antigua Grecia, nuestro super yo hecho cometa.

Y luego cuando todos los que te rodean te admiran, puedes ver que no era eso lo que buscavas
No luchas contra la vida para que te acepten, lo haces para demostrar que sigues vivo
Y que la muerte; el ultimo lenguaje, no puede arrebarte tu ultima sonrisa

impressionisme tardà


... like the sunshine


Mires i remires la mateixa cambrera,
pensant que té,
potser,
la clau de la teva existència.

Mires i remires el got de martini blanc,
una vegada i una altra,
un martini i un altre: els glaçons criden
there's more to life than this.




Ramon Casas for president. Organitzaré autocars al MNAC perquè veieu aquells 5 quadres del Moulin de la Galette, anys abans de Picasso i la nòria del Bateau-Lavoir. Tenim una sala Rothko a Barcelona i no ens n'adonavem.

Cares que desexisteixen, apaties atmosfèriques, desencant fin-de-siècle. Cels tapats, blancor fantasmal, presents efímers. La imatge del tedi, pintura vienesa feta a Montmartre. Llàstima que s'acabés dedicant als retrats.




Som irresponsables per què, de fet, som tan responsables que defugim d'assumir responsabilitats. Et penso, en aquesta croada sense fi, cinta de moebius, desitjant als qui et desitgen.

Saturday

eternamente felices




Hay tilapia y bangus.


Friday

Princeses i elefantes


No m'agrada atiar la guerra dels sexes, però a Can Sostres -dues referències seguides, ara feia mesos que me n'estava- han iniciat un debat prou ben enfocat que volia compartir-vos:


Salvador Sostres - La princesa i la vaca

Contra el discurs que exculpa les grasses. Hi ha una sèrie de noies que durant tot l'any han estat fent un esforç raonable, han demostrat un autocontrol, i s'han mantingut en llurs línies màgiques. És cert que hi ha algunes noies que pateixen disfuncions orgàniques i s'engreixen sense poder-ho controlar contra les quals, naturalment, no adreço el meu sarcasme. També és veritat que hem conegut la terrible anorèxia per massa vigilància. Però més enllà de les malalties lamentables, hi ha la grassa de tota la vida, la vaca. La que durant tot l'any suca pa a les salses, la que sempre té un racó per a una altra cullerada. La que quan la fas triar entre dos pastissos diu: "Una mica de cada", la que no fa cap exercici, l'elefanta. I escolta, em sembla fantàstic. Però el que llavors no pot dir-se és que la bellesa és interior ni acusar-nos de superficialitat si diem que l'harmonia unes proporcions reclama. El que aleshores no pot fer-se és dir que els modistes són uns nazis perquè les formes dels biquinis escarneixen les grasses. El que al capdavall no pot fer-se és negar la bellesa perquè no la posseeixes, perquè hi has renunciat a força d'abraonar-te al tortell i de nedar en salses. No val, i és trampa, canviar les normes de la partida quan no guanyes. Les coses són ben clares: de la mateixa manera que hi ha noies que s'han contingut i ara que ve l'estiu mostren el seu cos i és un brillant espectacle, hi ha també d'altres noies desbordades. Hi ha una responsabilitat individual que no pot negar-se, un esforç que l'has fet o no n'has estat capaç, i unes evidents conseqüències físiques que resulta políticament correcte negar-les. Doncs no vull negar-les. Hi ha bé i mal. Bellesa i estrassa. La princesa i la vaca.

Rèplica de l'Àstrid Bierge - De la superioritat femenina

Els articles d’ahir i d’abans-d’ahir del Salvador en referència als homes, a les dones i a llurs preocupacions estètiques, necessiten una contundent reivindicació femenina. No és que els trobi masclistes, de fet mai no trobo masclistes cap d’aquests articles seus, em semblen molt divertits i encertats -els tòpics descarten les minories i per tant sempre són un bon resum de la veritat-; no és que els trobi masclistes, deia, però aprofito l’avinentesa per escriure un article que em ronda pel cap des de fa temps sobre per què hi ha tantes noies boniques que van amb ogres i en canvi mai no es veuen homes de bandera amb “elefantes” –reciclant el símil del Salvador que més gràcia em va fer-. Doncs bé, la meva tesi és que aquesta realitat respon a l’aclaparadora superioritat espiritual de la dona. No hi ha color. Un home sempre escollirà la noia més guapa que les seves condicions li permetin de tenir. Ante la duda, la más tetuda, que diuen els castellans. A les dones també ens agrada la bellesa, naturalment, però el físic no és ni molt menys un fet determinant a l’hora d’enamorar-nos ni de sentir desig sexual. A ells l’amor els entra més pels ulls i a nosaltres més pel cor. Les ànimes, si fa o no fa, ells totes les troben igual de vàlides, a totes els hi saben trobar una gràcia que els satifaci, i per això acaben decidint entre uns malucs o uns altres. Ara bé, és d’una fondària i d’una exigència molt més humana el fet de crear-se uns ideals mentals que no pas físics, ja que aquests, tard o d’hora, es desgasten. Jo a un home li he arribat a sentir dir, després de deixar-ho amb la seva parella: “Estic fotut perquè me l’estimo, però en realitat, té els bessons i els turmells massa gruixuts”. Entoma-te-la! Amb els artistes, tot això es veu molt clar. Els homes talentosos que es poden permetre el luxe d’escollir, curiosament sempre trien unes ties que estan totes boníssimes. Ara bé, hi ha moltes actrius i cantants precioses que van amb nois del tot normalets i fins i tot lletjos del cagar. A més, fixa’t que en general les dones prefereixen homes més grans perquè estan intel·lectualment més cultivats, i en canvi ells prefereixen les noies més joves perquè tenen menys arrugues i unes carns més fresques i turgents. Davant d’aquesta realitat majoritària –i aquí és on volia arribar- la dona es veu obligada a preocupar-se més del seu aspecte físic en tal d’adaptar-se a l’estretor mental i a la superficialitat de l’hormona masculina. No hi ha cap mena de dubte que el gènere femení és molt més sofisticat, concís, delicat, sensible, esmolat, excels, profund, matisat, elaborat, i en definitiva, desenvolupat, que el gènere masculí i totes les seves reminiscències paleozoiques. El nostre inconscient genètic ja ha entès que per millorar l’espècie humana cal que ens reproduïm amb els mascles més savis i tendres, no amb els més musculats. Prenent la dona com a referent, l’home és un ésser a mig fer, pobre, encara està en ple procés evolutiu. Només cal veure el seu instint violent, que si està domesticat és només gràcies a la tasca civilitzadora de les seves mares, nòvies, mullers, germanes, àvies, tietes i professores. Però la biologia anihiladora, la tenen. Fixa’t els nens, de ben petits ja juguen a pegar-se, a lluitar, a llençar-se els uns a sobre els altres, a fer-se mal amb la pilota i a estavellar cotxes amb trens. D’adolescents, els hàbits encara es tornen més cruents i gratuïts. Juguen a picar-se la part interior de l’avantbraç una vegada i una altra com a penyora d’alguna trivialitat com ara la de perdre al cara i creu. I saps què feien uns companys meus d’escola que eren veïns? Es posaven un casc i es disparaven de finestra a finestra amb escopetes de balins de goma. Quedaven tots senyalats amb uns blaus que semblaven cirerotes. Si no fos perquè la mirada femenina els intimida i per tant els modera, els homes arreglarien les coses a cops de puny. “Li trencaré la cara”, és una frase molt seva. Per contra, no hi ha res més desentonat que veure dues dones estirant-se dels cabells, és com presenciar un error en el sistema. És veritat que nosaltres podem ser molt bruixes, però el nostre verí està molt més curat, respon a una complexitat derivada de l’estat avançat en el qual ens trobem respecte d’ells. En un món sense homes no hi hauria iPods -jo també penso que el talent, la imaginació i la capacitat de risc són virtuts més aviat masculines-, però viuríem en un món més endreçat i més lliure. A més, en un món sense dones tampoc hi hauria iPods, perquè en el cas que els homes no haguessin exterminat l’espècie humana a mossegades, encara viurien a les cavernes en la més ancestral indigeneïtat. Unga unga, faria l’himne universal.


Rèplica en un comentari: Catalàreal - Divendres, 18 de juliol de 2008 08:14

Ni superioritat intel·lectual ni espiritual ni punyetes. Les dones trieu homes alfa. Qualsevol home que destaqui en alguna cosa. Tu mateixa has escrit una vegada i una altra que només t'interessen els homes que admires. Que sigui el millor en alguna cosa. Preferiu ser segones d'un primer a primeres d'un segon. Sou profundament eugenèsiques i xenòfiles. Hitler al vostre costat és un passerell. Trieu menys pel costat físic perquè són més importants els recursos socials i l'estatus que no pas la forma física. Qualsevol home mediocre físicament us pot fer un fill. Tot i aixís hi ha un deu per cent (com a mínim) de fills que no són del seu pare... L'opinió d'una dona enamorada acostuma a ser irracional respecte al seu home un cop s'ha enamorat. Però abans, és més eugenèsica, sel·lectiva i cruel que qualsevol home. No dubteu fins i tot a posar en dubte l'estabilitat social del vostre grup al triar estrangers com a parella. No us fa res si us resulta que fa més el pes. De malintxes el món n'és ple. Si els homes miren més el físic també és perquè aquells que ho han fet l'han encertat al llarg de l'evolució. El part és un aconteixement traumàtic i béstia. Cal una dona forta i saludable. La bellesa indica clarament salut. Les dones dèbils moren al part. Les que tenen un bon cul i bon mamellam aguanten l'escomesa millor que les altres i crien millor els fills al tenir més reserves de grassa. La prova és que s'ha demostrat que les cèl·lules de les dones són més fortes que les dels homes. Això es degut a la pressió sel·lectiva del part. La prova de la vostra bestial eugenèsia i xenofilia és que la diversitat genètica mundial dels homes fa pena comparada amb la de les dones. Perquè entre les guerres on sobretot es maten els homes i la xenofília de les dones, la diversitat genètica masculina cada cop és més minsa fins a un punt perillós... Que el talent i la imaginació són més aviat masculines és una falàcia com una catedral. Però sí la capacitat de risc, perquè els homes els hi ha tocat la part de caçar i guerrejar i sense risc, res de res. El que passa és que les dones sou massa importants com per enviar-vos a la guerra i la caça. El factor limitant de la reproducció humana sou les dones. Per dir-ho clar i català, és massa important ser mare. Les dones sou l'aposta segura. Els homes som el risc i el canvi. No pot ser d'altra manera. Cadascu fa un feina especialitzada dins l'espécie i té uns valors diferents que s'hi adapten.

Ask me why


Pintura

Y empieza todo como en el jazz.
Empezando tarde, una radiante luna llena
y un amor, unas caricias,
que todavía arrastran su sabor por mi lengua,
bañado en pasión.

Y un sólo del color negro,
marcando limites, dando lugar a todo lo demás.
Poco a poco, el conglomerado empieza a mostrarse,
atmosférico, confuso, en el ambiente.
Mortero, aceite, tierra, naranja,
empiezan a verterse, rodando,
jugando con esas notas de negro primario.

Empieza el baile, tímidamente, casi pulcro.
Hasta que por hastío o frenesí,
la pulcritud va dejando sitio a la barbarie,
al ritmo, a la inocencia.
Manchar hasta desordenarlo todo.
Un caos bajo un continuo.
Y luego, despistado, aplacado,
todo empieza a surgir.
Plácidamente.


Ritmicamente.

Ahora ya más rápido.
A toda velocidad.
Los verdes y los naranjas se unen,
fructifican, se rompen, se quieren
y mutuamente, en un baile sin control aparente,
hasta que en dos golpes, en dos estocadas, chocan,
en una ola heroica que todo lo arrastra,
que todo lo configura,
ese pequeño estribillo que a todo da sentido.

vacas



Ja pot ser que sostregi, ja, però ja em direu què cony hi fa la gent anant de vacances a Dublín, Tunísia o Frankfurt, per citar-me en tres exemples recents. Tirar fotos, follar a l'hotel, morir-se de pena: poca cosa més. Que d'acord, hi ha les vacances recol·lectores, convenientment estructurades en els catàlegs 'Veure llocs nous', 'Conèixer noves realitats' o 'Obrir-me a nous horitzons' (aquest darrer liquidant-se amb un 12% de descompte per l'errada conceptual, que s'arreglarà la nova temporada) que de tant en tant està bé viure, però són les males vacances, i ho sabem d'antuvi. Anem a Zurich, Torí o Lisboa per establir les ciutats minúscules al costat de les quals París o Londres, Berlín o Nova York ens semblaran les capitals del món. Visitem les rodalies del planeta per valorar les places majúscules. Mesurem la grandària dels quatre punts cardinals del món comparant-los amb les engrunes del planisferi. Rodem el món per tornar a Alexanderplatz, Hyde Park, el Pont de Brooklyn o l'Avenue Montaigne. Avui em preguntava perquè tornem cada estiu a les mateixes ciutats, i la resposta era òbvia: perquè són els únics llocs on val la pena tornar. Londres, París, Berlín, Nova York. Visites fugaces, flotar pels carrers, carregar combustible per aguantar l'any sencer.

Wednesday

Austerlitz



Biblioteca. Silenci relatiu, la bibliotecària endreçant llibres, soroll de teclats, però silenci. De cop, comencen a sentir-se uns brams de criatura: ahaaaaa aaaaaa ahaaaa aaaaa! aaaaaaaa! vaaaaaa aaaaa vaaaa bééééé, em portaré bééééé eeem portaré béééé EM PORTARÉ BÉÉÉÉÉ! MAMAAAAAA! EM PORTARÉ BÉÉÉÉ, MAMAAA! EM PORTARÉ BÉÉÉÉ MAMAAAAA!

...

Logel Moole


Don't you know you fool, you never can win



Busco pretèrit que m'expliqui.
(amb conjugui també val)

Monday

violació



De la mateixa manera que els barrufets barrufen,
ella diu tres cops clítoris a cada frase.

Sunday

pasta italiana



No voldria ser massa Valentí Puig,
però de vegades un dia fluix pot ser salvat in extremis.

Un afaitat, estrenar roba, un gintònic de capvespre,
tres gols a l'últim minut que fan una victòria.

les forces del mal



Vull no fer res i no me'n surto.
Tot són remordiments i culpa i aquest fàstic que m'acompanya com la suor, i jo més aviat tinc fred, més aviat estic rúfol, i penso en no fer res i hi penso i hi penso i hi dono voltes i acabo a tot arreu, el DF, al concert de dissabte, a Santiago, al teu llit, a la biblioteca. Giragonso i giragonso i em desperto pensant en escriure, visitant els blocs de sempre, llegint llibres ja llegits, passant pàgines sense entendre-les. Només vull no fer res, jeure al llit 48 hores, o fer algo concret, no aquest tot que és no-res, no aquesta apatia que s'allarga tot el dia i a cada ventada m'esmicola. Ens agrada, protoliterats que som, escriure la vida. Avui és un dia d'aquells en que l'esborraria.

Friday

Tres de picas


Piedra. Sol. Hastío. Entre Vivaldi y Pergolesi, Sabat Mater, en la radio, y Paganini y sus conciertos de violín en el equipo. Un saco de huesos que se arrastra por la casa, entre pensamientos y lamentos, famélico de ilusión, molesto, pesado. Quizá deba arrinconarme en algún lugar, no de paso, y quedarme quieto, muy quieto, como un mueble. quizá así no me perseguirán mis pensamientos. ¿Más quieto todavía?

Quisiera ser una piedra en el río, impasible, y ver, como fluyen otra piedras, sobre mi, entre la corriente, como fluye el río y cómo, sin quererlo, me desgasta a mi también, sin dolor, sin nombre. Aunque nadar contracorriente es agotador y no quiero perder las fuerzas. Hasta ahora nadar intentando mantenerme quieto me ha agotado, quizá hundiéndome consiga lo que mis brazos no han sabido mantener, cierta, paz. Quizá el lago no solo este nadando contra sino también con la corriente. Qué lago se merece el esfuerzo, el originario, el final. ¿No son todos el mismo lago?

Todavía recuerdo cuando era un pájaro. No era hace mucho que sobrevolaba campos y campos de pensamientos y acciones, de mitos, cantos, miedos. Sin bajar nunca al suelo. Sin pisar el mundo, contemplándolo, solo desde mi planear silencioso. Recuerdo incluso como volaba por encima de mí, observándome, tranquilo, viendo mi laberinto desde arriba, comprendiendo, cuando Mozart mandaba los vientos sobre mi. Ahora merodeo por la tierra, seca, yerma, como un perro harto de comer carroña. Debería enterrar algún hueso. No por necesidad, sino por miedo.

jimmy beans



Després del last call for Easyjet passengers to Manchester van dir que ja podíem embarcar, i que ho farien primer les famílies amb fills i els viatgers amb necessitats especials. Vaig anar cap allà i vaig dir a l'hostessa -perdó, assistent de vol- que jo era un d'aquests passatgers amb necessitats especials. Em va mirar de dalt a baix per tornar novament a dalt i, mirant-me als ulls, em va preguntar quina mena de necessitat especial tenia. Li vaig dir que per volar m'era imprescindible que sonés Bach. Qualsevol cosa eh, vaig dir, els concerts de Brandenburg segur que els teniu, que són a tot arreu, o les mises, o les cantates o les suites angleses. Al final i davant l'incòmode silenci de la noia, potser atabalada amb tantes partites, sonates i motets, vaig atrevir-me a suggerir la tocatta i fuga, però crec que ja no m'escoltava. A l'arribar a Eivissa vaig omplir un full de reclamacions: durant el viatge ens van posar chill out.


- Puto capitalisme salvatge, que em fa llevar a hores intempestives.
- Per currar?
- No no, per currar no.




Sin sentido


Sabeis solo desnudos a veces nos sentimos abrigados
no con tejidos si no con las emociones
que requieren la hambruna famelica de nuestras entrañas

La suerte del vencido


Desnudo frente a esta pagina virginal y cruda ;
pienso, recapacito
Que nunca fui libre de mi añoranza por el desastre
que nunca sufri en mis carnes ese amor que nos lacera y nos abraza como deviera
Que absorto en melancolias tenues de calor suave
a temperatura ambiente
fuimos inconscientes del saber que durante
años jamas nos sentimos arropados
Vestimos ropas de algodon que esconden navajas de albacete
hundiendose como punzones lentamente
hasta sangrar pausadamente el veneno opaco de nuestras entrañas
Valientes cobardes, personajes secundarios de dudosa suerte
El protagonismo no es docto en los debiles
solo permanece en los osados corazones de los fuertes
Capas y mas capas de dureza
revestimos ignorantes nuestra entereza
Rumiando como bestias el soneto que convierte
nuestras suplicas en poemas.
Somos y seremos lastres invisibles
de quimeras arrogantes
No queremos el protagonismo que por derecho nos fue brindado
Solo huyendo de la verdad impuesta nos sentimos honrados.

something






(escriure alguna cosa com això, per exemple)

Thursday

Gucci




Fins ara era un capullo.
Ara ja sóc un capullo amb un Mac.


Wednesday

ADBUSTERS: The story of stuff


Tuesday

Tower Burger


Parece que fue ayer







Doncs sí. Com si fos ahir.


Monday

Managua





No abandonis un poeta.
Ell no ho faria.

Sunday

Borisvianejant


patitos, patitos



El servei militar era voluntari: només hi anaven aquells que no sabien les cançons. Les guerres eren posar-se en línia al front, tots vestits ben Barry Lyndons, i cantar amb força al front contrari.

L'any de la novena,
Alemanya va conquerir Alsàcia i Lorena.


Saturday

La isla bonita (escolta el paqui del ciber)


e non mi pesa, la lunga attesa


Vinc d'un campament hippie al mig del bosc,
entre la dessalinitzadora i el Blue Bar.

El jefe era un tal Guy Montag,
i m'explicava no sé quina història de catedrals.
Quan s'entretenia descrivint les virtuts
d'una tal Lady Aliena he pirat.

N'hi havia un que volia parlar-me d'Ulisses Lima
però li he dit que no m'aixafés la guitarra.

Em proposaven quedar-m'hi,
ser el de L'escuma dels dies,
passo passo, he dit,
passo d'explicar la mateixa tragèdia cada dia.
Ja ho feia al blog i lo he dejado.

En una illa catalana
plagada d'italians i alemanys,
Boris Vian és omnipresent.

Friday

i el rosari en família


Com hi ha el fill sense els pares
i els pares sense el fill




Formentera té molt de Mèxic,
de teclats que no funcionen pro van,
de putes i padrotes i Rimbauds de matinada,
de l'Ovidi, bicicletes i camiones
i mirades que són orgasmes que esclaten
esquitxen i taquen i au, a plorar.

Aquí l'amor és fusió freda, Superman,
vaques boges, el desert, el camp d'Argelès,
platja buida anys després que l'Ursula Andress hi fes el numeret.

Imprescindibles propines i acotacions.

Thursday

the time is now



I platges i motos i italians
i la puta closca cremada,
i un amor que no surt,
que no brolla, gangrena,
malalt, espatllat i en quarentena.

Que difícil, l'estimar-se entre invàlids.




I felicitats i converses
i orgasmes i escenaris de novel·la.

Nit en blanc al cementiri dels rellotges.


Oscuridad


all
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes painter a dull boy
all lay and no paint makes the painter a dull boy

Wednesday

viva la vida



No et queixis tant, coi.
L'eternitat també té data de caducitat.


Tuesday

vacas




Me'n vaig a Formentera.
Au.