Macondo somos todos

El aspecto es sólo polvo,
Debe ser obedecido.
Kerouac

Calders i el surrealisme

Davant la insistent dèria de titllar Calders de surrealista, trenco una llança -com hauríem de contemporanitzar-ho això? Em carrego un teclat, potser?- pel ficcionari català i m'atreveixo a dir que Calders és molt més que això.

Per Calders, el surrealisme és un mitjà, no una finalitat en si mateixa. El surrealisme és un mitjà per evadir-se de la realitat, per, tot trencant la fina tela del tapís real, situar-se més enllà i des d'aquest mirador d'excepció retratar-nos com són, què fem i que en som de ridículs.

Calders mata canaris i ens mostra mans autòmates en la recerca de noves perspectives que ens permetin retratar allò mundà. Ho farà en Pedrolo, ho faran en Monzó i en Pàmies, ho faran els realistes màgics sud-americans i ho farà tot déu per, en un panorama literari saturat i reiteratiu, explicar-nos allò de sempre des d'un punt de vista nou, sovint rebel·lador.

[click]

Pels fills del surrealisme, l'onirisme, l’inconscient i el somni són eines per plantejar-se objectius més terrenals.

D'acord que els surrealistes convençuts es valien del psicoanàlisi per justificar desviacions sexuals i d'altres heretgies, però Dalí i companyia feia del surrealisme un modus vivendi, i com a bons defensors d'una boutade galàctica, feien de somni i del·liri un univers en el que habitaven.

Del surrealisme pel surrealisme passem, un cop relativitzat l'estirabot, al surrealisme com a eina, i Calders és un bon exemple d'artesà post-surreal. De l'avantguarda extingida se'n queda les pràctiques i l'imaginari per utilitzar-los d'una manera més laxa i personal. En Pere Calders el surrealisme és una atalaia, una escala invisible des d'on fer un picat innovador que ens rebel·li com som, temors, valors i mites.

Notes per a la reflexió (Petulància non plus ultra)

- Exemple de post-surreals: Els superherois (malgrat alguns neixin abans de l'avantguarda?)