Wednesday

Collection Cinéma


Les Maries, Les Claires
Les Marie-Claire


Aquest és el problema:
quan buido pels puestos arribo aquí i no surt res.
Afegiré la platja a Turó Park com a santuari personal.



Ah, i el cony com una nova metàfora perfecta:
si l'estimo, me'l miraria hores, acaronant-lo,
nadó, mirall, parrús expressionista abstracte.
Si no me'ls estimo parlaríem d'usar y tirar,
de devorar el bodegon
i no recordar si hi havia peres o pomes.


Tuesday

Dies irae



Mali 23.XII.94


La línia d'ombra. L'edat de la saviesa deu arribar, penso, quan acceptem que no tindrem les noies més guapes del món, per exemple.
En aquest cas, jo estic lluny d'aquesta saviesa. I no obstant això...

Miquel Barceló



Cua a copisteria,
totes les fotocopiadores espatllades.
Només el teu Rèquiem, que ara és meu, evita desesperar-me.
Ja em tocava, però ha arribat el Tuba mirum spargens sonum.
He sortit de cua i he tornat a fer-la sencera.


En el mar de tu Olvido


Te persigo solo en sueños
donde tu alma no me roza
Te reclamo pero solo en la distancia
Te recuerdo
Me ducho y vuelvo a respirar
aire fresco

Olvido como perseguirte en mi memoria
buzeando ausente de todo cuanto me rodea
tenso mis musculos,
jadeo y grito sumergido
en tus aguas esperando que la oscuridad
acabe conmigo.

Pero no tengo tanta suerte
y al final tengo que esperar
a que alguien me clave su anzuelo en la
garganta para recupera un poco de calma

Tu lengua


Tu lengua acida y aspera
como una lija
al final a hecho de mi
un tablon de madera podrida

Mi corazon es ahora amargo
Mi voluntad recia
Mi espiritu de hielo
Y mis cojones de piedra

Nadie puede ni siquiera con mi sombra
Pues ahora mi cuerpo es de roca
Mi mente afilada cual navaja
Y mi espiritu hoguera ardiente
de tempestad helada.

Platon




alejandro santafe 2008

Monday

Quaderns d'Àfrica



Gogolí - 16.XII.92


"Espero que passi el mal. Espero que les ganes de pintar vinguin soles, com les ganes de pixar. Llavors escric això. Em compadeixo de mi mateix. Pobre tubab malalt!
Sempre és després de passar uns terribles temps morts, febrils d'avorriment, que aconsegueixo fer alguna cosa.
Aquí ressorgeixen totes les meves febleses, però en surto més fort"

Miquel Barceló

Sunday

Las meninas


Las meninas, gran formato, pintura institucional, retrato o decoración. Pintura.

Me imagino la situación. El pintor, Diego Velazquez, por ejemplo, asqueado de pintar a esas estúpidas mujeres que no saben nada, que ponen cara de embobadas, entre miedo, hastío y repulsión. Mujeres de cámara, que no salen de casa, que no conocen el mundo, que solo han visto lo que en palacio sucede. Solo saben estar. Y delante del pintor, casi un mago de la imagen para la época, casi todas tienen miedo. Así se refleja en la pintura. Un cierto temor en la mirada, una posición rígida, hierática, acomplejada, con cara de asco hacia el artista.

¿Quien se creerá que es este tipo? ¿Porqué tengo que posar para él? Es un sucio plebeyo.

Y el pintor piensa: ¿Porque pondrá esa cara de asco? ¿Porque me obligaran a pintar estos temas?

Y la comunicación se hace imposible. Damas de la corte, muertas de miedo, paralizadas, sin conversación. El pintor tiene que pintarlas, sin ninguna admiración por ellas, sin interacción, como si fueran muebles: inertes, anodinas, aburridas. Así que el cuadro, en vez de ser un retrato, se convierte en una fiesta pictórica. Algo divertido tiene que salir de pintar mujeres aburridas, vírgenes, tímidas, que no hablan con pintores, (pues aunque sea el pintor de la corte, no deja de ser un sucio plebeyo).

Así que el pintor tiene que sacar partido a la situación. Grandes vestidos, grandes lienzos, gran colorido, manchas, casi abstractas y un punto medio, una cierta atadura a la realidad, con el retrato, la cara. Pintura, mucha pintura.

Cuando contemplaba el trabajo sobre damas de la corte de los pintores españoles, pensaba para mi: si elimináramos el pequeño retrato, de hombros a cabeza, de María Teresa, no pasaría nada. El cuadro no perdería nada. El cuadro és, al margen ya de la representación, de lo que depicta. Lo que me lleva a pensar en que el pintor, delante del anodino reto de pintar damas de la corte, que como decía, tenían que ser muy poco interesantes, acaba buscando la diversión, el reto, en otra parte. La excusa perfecta para inventar, para las lineas sueltas, líricas, hasta llegar al final, a matar el cuadro con el pequeño retrato y a por un poco de coñac.

Y pienso que Picasso, en sus meninas, se da cuenta de esto, juega a paisajes que son retratos, como Velazquez, a retratos que son paisajes, con diferentes perspectivas, con diferentes formas de pintar algo tan aburrido. Tal y como el sevillano, al tener que pintar estos personajes, los ordena en una composición alegórica; le divierte concebir el cuadro como un juego, ante el aburrimiento de la pintura de cámara que esta pasando a la história. Y ambos lo hacen muy bien.

Así el cuadro se hace más importante que el momento, mas importancia que el modelo y pierde importancia el retrato, la persona, ante la pintura, que como juego, que como fiesta, gana fuerza.

La pintura le gana al culto a la persona, al registro histórico, a la foto de carnet.

relíquia


Construïa un mur d'un buit,
d'una absència i mil records gastats,
de petons morts entubats a la memòria
i m'hi amagava com una barricada.

M'ha anat prou bé, pensava,
dones amistats viatges lectures condons
tot tan nou, tot tan rutilant,
tot tan insignificant ara com abans.

Com una bola de l'Atomium,
com un mitjó Tuesday en un dissabte
que comença ple de sanglots.
Res greu, només un fantasmal pijama
que creia meu i encara és teu,
encara et conté.

El castell de cartes per terra
d'una olor, sense ventada.


Bola extra

El mòbil com la metàfora final:
si sona i encara et trasbalses,
esperant-la, continues tan malalt com abans.


Friday

metàstasi




Picant pedra s'han aixecat imperis.


Thursday

Edit Posts


Imagino que la religión no es más que una completa sublimación sexual
Viva


Adolescent granollerina parlant, al bar de la facultat:

"jo jo jo jo ego ego ego bla bla bla bla m'entens? jo jo ego ego però claríssimament, eh? ego ego ego jo jo jo i li vaig dir "perdona?" jo jo jo jo ego ego ego i a mi em va estranyar, eh? ego ego bla bla bla bla i vaig dir "hola?" ego ego ego jo jo jo m'entens? ego ego ego ego bla bla bla i em va deixar un missatge al fotolog, tia jo jo jo jo bla bla bla bla"




Ja res de mi en tu.
I camí de la inversa.

cuidado con el perro



Existència líquida,
comprar-me un souvenir de tu, mirar-lo, callar.
Bola de pimball rebotant pel bar.

Ja a la recta, sobrepassada la corba, no puc evitar sentir un dolor irreal, fantasmagòric, costelles esquinçades.

Wednesday

apunt salvat del foc


camp de concentració


Si ploro per una noia que no tinc,
estic desesperat? estic enamorat?
estic salvat? totes les anteriors són correctes?


(on és el físic de capçalera quan el necessites... ?)


Necessito un entrecot de vedella
prioratitzat com el pa que menjo.

metatot



Si fóssim al segle XX i les meves bestieses
les pengés a un taulell d'anuncis,
avui em tiraria el dia assegut allà al costat,
i us aniria saludant un a un quan anéssiu passant.



I a tu,
que segur que vindries,
et diria que ets l'únic motiu pel que escric.




Track 3




No sé si m'emportaré totes les promeses del teu amor amb mi
-només em faltaria això- però està clar que no em deixaré els calçotets
porai tirats.

De mi al teu pis només hi quedaran les mentides,
ressonant a l'aire, i la pudor de sexe que,
setmanes més tard, encara buscaràs als llençols.





Bis

M'ho sembla a mi o les noves generacions cada cop són més guapes i més gilipolles?

revel·lació fàcil


Avui m'he trobat seguint un cul hipnòtic,
i una gran veritat m'ha estat revel·lada.
Una d'aquelles sobre mi, sobre existir, sobre la vida.

Me n'he adonat que sóc feliç fent-me gran,
que els anys només m'aporten maduresa, i cada dia que passa
reafirmo més la meva identitat sexual, aquesta passió
sanament malaltissa per admirar la bellesa que em ronda.

Quina alegria ser cada dia més capaç d'admirar els cossos femenins,
quina alegria aquest control, aquesta joia tranquil·la que m'envaeix
i em recorre les venes quan us veig, muses, passejant-vos en tirants.

Quina felicitat tan pura, quin devenir tan plàcid,
quin plaer tan tranquil i continuat i sistemàtic i gratuït,
el que em doneu.

D'acord que hi ha dies que la cosa
pot acabar en frustració,
però per això rima tan bé amb masturbació.