Diumenge de Rams

Diumenge a la tarda -amb el seu pes de gravitació sentimental. La petita població deserta em cau a sobre. Sento com si em trobes dins una clova buida, tocada per un aire somort. Dia deliciós per a aplicar els llavis a la pell rosada d'una dona. Horrible per a passar pels carrers amb les mans a la butxaca. Darrera dels vidres, es veu encara gent amb les cames sobre la cendra dels brasers. Cinema. L'olor espessa que fa la gent. Insuportable perfumeria barata de les senyoretes. Penso en el pobre Roldós, encorbat, dins la mitja llum, sobre el piano. Abandono l'espectacle. Els carrers, absolutament solitaris. Crepuscle fred i desagradable. Divago al volt de la muralla. Rodar: aquesta és la personal fatalitat. Torno als aperitius. Absentes. Sopar. CAfès i conyacs. Congestió. Taquicàrdia galopant. Impossible de mantenir al llit la posició horitzontal una estona llarga. El cor em fa mal. El cap, molt espès, em fa mal. Amb el mocador a la mà, m'assec ara en una cadira ara en una altra. A l'habitació hi ha un aire net i glacial que em produeix esgarrifances. Impossible de desplaçar de l'olfacte l'olor de llor del matí. Obsessió gairebé repugnant de viure a dins d'un estofat. Deu ésser molt tard...

Josep Pla, El quadern gris, 13 d'abril de 1919.

(Què voleu, almenys Josep Pla no s'acaba)