Being Vila-Matas

El café de diseño es un invento de los parisinos para aparcar a los provincianos y almorzar tranquilamente en el Café de Flore.
Beigbeder

Aquesta tarda he estat seguint a en Vila-Matas.

Me l'he trobat de cara al carrer Ferran, imponent, erràtic, pensatiu. He passat de llarg, dissimulant, i m'he dit què carai, si ell no té res a fotre i pot passejar, jo també puc perdre una estona perseguint-lo, com a bon escriptor wannabe que sóc, escriptor d'asesinas ilustradas en potència. No ha estat massa difícil seguir-li la pista, anava a poc a poc, però la meva timidesa extrema m'obligava a no exhibir-me massa. Encara em pillaria i es diria "un altre fan desequilibrat". Total, que l'he vist baixar fins al restaurant de les ostres, aquell de la mortadel·la immensa, i llavors ha girat sobre els talons, tot molt aleatori, tot molt poc premeditat, i he hagut d'amagar-me com he pogut a la Sant Miquel. Li he tornat a recuperar la pista quan creuava novament Sant Jaume, i de lluny hem baixat per llibreteria, ell, jo seguint-lo i qui em seguia a mi. S'ha aturat als aparadors museu d'Història de la ciutat, entretenint-s'hi una bona estona, buscant un jo no sé què molt local. Després ha desaparegut, i quan m'hi he acostat al galope no hi havia ni rastre de l'americana blau fosc. He entrat ofegant-me a la botiga del museu, i he preguntat a la dependenta "On ha anat en Vila-Matas?". "En qui?" celles amunt, mirada "un altre pirat" estàndard. He corregut fins a Laietana, on l'he arreplegat entre la multitud, ara amb ulleres de sol. Mentre recuperava l'alè l'he tornat a perdre, i ara ja em pensava que era per sempre. Finalment l'he retrobat al Cafè Cappuccino cutre aquell, cantonada carrer Jaume I, prenent alguna cosa dret a la barra. He esperat pacientment, sentint-me estranyament observat. Minuts més tard, quan ja pagava, he mig entrat al local, i novament s'havia escapolit. Llavors he sentit que em tocaven l'espatlla dreta, i quan m'he girat ell se n'anava per la meva esquerra, com en el joc de la canalla, bocana de metro avall. No l'he seguit, tant li feia, ja m'havia atrapat. M'he acostat a l'espai de la barra que havia ocupat fa uns moments, i sota el plat i la tasseta del cafè acabat de prendre, hi havia un tovalló de paper plegat amb alguna cosa escrita dins. Hi deia "records a la Sílvie".

Vale no.