36.000 euros
Soy tan gay que sudo purpurina
Bryan Boy
Bryan Boy
Depressió estiuenca de recepta.
M'aixeco de terra abatut i suat, després de vint tristes abdominals, l'enèsim propòsit frustrat de la llista, immensa. Madonna sonant a sac, com a qualsevol sauna d'invertits. I qui pogués invertir-se, penso. Ja no en tinc prou amb una llista de propòsits cada any nou, que ara l'implanto a la calor de l'insípid agost in the city. Sóc una parodia grotesca i transvestida de Bridget Jones. Tan desdibuixada que n'apartaries la mirada, ofesa.
Llegeixo al filòsof José Antonio Marina a La Vanguardia advertint-nos d'aquesta mena de depressions, no tan heavies com per poder nedar en fàrmacs ni tan lights com per sepultar-les a les rebaixes. El paio ve a dir que no ens hem d'exigir tant, home, i que ens hem de conformar en descansar i no pensar en res. Res de plantejar-se llegir els grans clàssics de la literatura occidental en un parell de mesos, per posar un exemple que m'és proper. Marina recorre a la lingüística, i denúncia el cercle viciós, la "trampa para osos" que és el consumisme extrem que manté el sistema econòmic maquiavèlic pervers i blablabla on vivim. La publicitat i nosaltres mateixos ens obliguem a desitjar, a "ansiar" sistemàticament, i d'aquesta ànsia en deriva etimològicament la mateixa ansietat.
I nosaltres, Jackies i Nucas del nou mil·lenni, projectem en les setmanes de vacances tot allò que no hem estat capaços de fer durant els onze mesos d'esclavatge anual. També és cert que sense fugir de la gàbia se'ns fa difícil evadir-nos o buidar-nos, silenciar irritants veus interiors o difuminar horitzons massa vistos.
En un altre pla, ahir ens plantejàvem la fugida enrere, retornar a la selva de la solitud, dels dubtes, a les nits de buit estomacal i als dies de sang agra a les venes. L'estat selvàtic com una injecció de vida, d'experiències, l'estat extrem com a cura, tocar fons per saltar i tornar a veure el cel un instant, entre la tempesta perpètua. Tornar a la foscor per apreciar l'espurna preciosa que brota en colpejar-ho tot, desesperadament.
Temptejàvem abandonar la civilització del wellness, companyia i sexe a hores concertades. L'humanisme entès com a viure entre humans, sotmès a les seves convencions que ens desanimalitzen convertint-nos en alguna altra cosa, innegablement pitjor. Conscients pollastres mutants del McDonalds, si fa no fa. I tornar a la fúria, a la contundència de la desolació, a l'energia sobrehumana del qui no té res a perdre, tornar a la genialitat dels desesperats i la lucidesa del fred i la gana perennes.
Renunciar a la felicitat perquè torni a fluir el pinzell, veníem a dir. Tornar a la selva i que retornin els mots, apuntàvem. Preguntes amb respostes massa cruentes per ser plantejades en serio. L'última cuada del que havíem estat, d'una consciència salvatge que va quedant ignorada sota agendes plenes i salaris per gastar, sepultada sota empaperats retro i catifes pop, substituïda per mobles de l'Ikea i compromisos incomprensibles. Els d'ahir eren els últims crits d'una consciència deixada enrere, d'un jo devastat i insuportable que vam afanyar-nos a ofegar esdevenint adults, i que se'ns acomiada donant guerra, negant-se a morir atropellat pel monovolum, la hipoteca i els marrecs que ja s'acosten, bramant.
M'aixeco de terra abatut i suat, després de vint tristes abdominals, l'enèsim propòsit frustrat de la llista, immensa. Madonna sonant a sac, com a qualsevol sauna d'invertits. I qui pogués invertir-se, penso. Ja no en tinc prou amb una llista de propòsits cada any nou, que ara l'implanto a la calor de l'insípid agost in the city. Sóc una parodia grotesca i transvestida de Bridget Jones. Tan desdibuixada que n'apartaries la mirada, ofesa.
Llegeixo al filòsof José Antonio Marina a La Vanguardia advertint-nos d'aquesta mena de depressions, no tan heavies com per poder nedar en fàrmacs ni tan lights com per sepultar-les a les rebaixes. El paio ve a dir que no ens hem d'exigir tant, home, i que ens hem de conformar en descansar i no pensar en res. Res de plantejar-se llegir els grans clàssics de la literatura occidental en un parell de mesos, per posar un exemple que m'és proper. Marina recorre a la lingüística, i denúncia el cercle viciós, la "trampa para osos" que és el consumisme extrem que manté el sistema econòmic maquiavèlic pervers i blablabla on vivim. La publicitat i nosaltres mateixos ens obliguem a desitjar, a "ansiar" sistemàticament, i d'aquesta ànsia en deriva etimològicament la mateixa ansietat.
I nosaltres, Jackies i Nucas del nou mil·lenni, projectem en les setmanes de vacances tot allò que no hem estat capaços de fer durant els onze mesos d'esclavatge anual. També és cert que sense fugir de la gàbia se'ns fa difícil evadir-nos o buidar-nos, silenciar irritants veus interiors o difuminar horitzons massa vistos.
En un altre pla, ahir ens plantejàvem la fugida enrere, retornar a la selva de la solitud, dels dubtes, a les nits de buit estomacal i als dies de sang agra a les venes. L'estat selvàtic com una injecció de vida, d'experiències, l'estat extrem com a cura, tocar fons per saltar i tornar a veure el cel un instant, entre la tempesta perpètua. Tornar a la foscor per apreciar l'espurna preciosa que brota en colpejar-ho tot, desesperadament.
Temptejàvem abandonar la civilització del wellness, companyia i sexe a hores concertades. L'humanisme entès com a viure entre humans, sotmès a les seves convencions que ens desanimalitzen convertint-nos en alguna altra cosa, innegablement pitjor. Conscients pollastres mutants del McDonalds, si fa no fa. I tornar a la fúria, a la contundència de la desolació, a l'energia sobrehumana del qui no té res a perdre, tornar a la genialitat dels desesperats i la lucidesa del fred i la gana perennes.
Renunciar a la felicitat perquè torni a fluir el pinzell, veníem a dir. Tornar a la selva i que retornin els mots, apuntàvem. Preguntes amb respostes massa cruentes per ser plantejades en serio. L'última cuada del que havíem estat, d'una consciència salvatge que va quedant ignorada sota agendes plenes i salaris per gastar, sepultada sota empaperats retro i catifes pop, substituïda per mobles de l'Ikea i compromisos incomprensibles. Els d'ahir eren els últims crits d'una consciència deixada enrere, d'un jo devastat i insuportable que vam afanyar-nos a ofegar esdevenint adults, i que se'ns acomiada donant guerra, negant-se a morir atropellat pel monovolum, la hipoteca i els marrecs que ja s'acosten, bramant.
Llençat per A a les 3:04 PM
