Nadal a l'hospital

El futuro es el hombro desnudo de una desconocida
Beigbeder

Doncs mira anònim, estava feinejant al vàter quan he pensat que escriuria alguna cosa així com que vull tallar-me les orelles perquè no vull sentir res que la recordi, penso arrancar-me els ulls per no veure-la arreu, vull cremar la meva biblioteca per no veure-la allí, passejant entre els prestatges, i planejo formatar el meu iPod per evitar caure en Frank Sinatra i ofegar-me novament en un mar de llàgrimes.

De la mateixa manera, pensava escriure alguna cosa sobre rebentar la bola del món, i així oblidar Lisboa i aquell fantàstic mirador al capvespre, i aprofitar la sordera autoinduïda per curar-me de que ningú pronuncii París o Vila-Matas o pitjor encara, les dues coses en una mateixa frase. Pensava deixar de beure Coca Cola i així no pensar en la de 8 € al Flore, o en la de Coca Coles Blāk que ja no beuré, a aquest pas.

Pensava en tot això, al vàter, i pensava que seria un error majestàtic (veus? un altre adjectiu que no puc fer servir sense pensar-la) deixar-me perdre una existència de puta mare per un detall sense importància, un detall que, a hores d'ara, el meu subconscient magnifica i sobrevalora "lleugerament" però que, tothom ho diu, de seguida seré capaç de relativitzar-ho, pair-ho, endreçar-la, posar-la a lloc i per tant -sospir- viure de nou. Perquè ho diu tothom, i tothom sempre té raó, el temps ho cura tot i un calvo quita a otro calvo, o algu així.

A més em queda el Turó Park on viatjo sense ser-hi i on no hi ha bombardejos ni plou i on la gent no corre ni compra ni es crida. Em queda el Turó Park i aquell verd i aquells edificis protegint-nos i aquella gent que em somriu, tota elegant. Em queda el Turó Park i l'estanc i els poemes de'n Valentí Puig, i la canalla jugant: encara que els nens es diguin Borjas i Lucas m'és igual.

PS: Ah, bueno, i bon Nadal.