El misteri de l'amor
Va, que m'ha quedat prou poètica...
____________________
El misteri de l’amor és l’última etapa -fins ara- del pla per conquerir el món de Joan Miquel Oliver. Després d’inventar-se els Antònia Font, una excusa com una altra per comprovar si les seves cançons eren bones i adonar-se que sí, que són bones, i parir discos cada vegada més collonuts i lletres cada cop més intergalàctiques i atrevir-se en solitari i sortir-se’n amb matrícula -Surfistes a càmera lenta disc de la dècada ja- es veu que tocava veure si escrivint i prou també funcionava la cosa, si podia ser el puto amo directament amb el text el flux la idea pura, sense melodies o guarnicions.
I se n’ha sortit, i tant que se n’ha sortit. Com aquell qui escriu quan està avorrit, Oliver trena una novel·la a partir de la vida de quatre personatges que s’inventa, dues parelles embolicades entre elles, però l’argument no és important, ni l’estructura, fora. No ens trobem davant d’una novel·la reveladora des del punt de vista del significat, no hi ha veritats templàries ni màximes absolutes, tautològiques, totals. Tampoc hi ha versots fascinants d’aquests que poblen les seves cançons -sospitem que aquest material se l’ha guardat pels propers discs- ni una coherència ni un principi i un final.
El misteri de l’amor és una espècie de catarsi per escrit, una mica com Kerouac però agradant a les noies. Tampoc és que Oliver hagi inventat res, que acabarem semblant uns groupies, però aprofitant l’escriptura automàtica i farcint-la de la seva experiència i el seu món interior, avui per avui infinit, Oliver construeix capítols que són viatges que són epifanies que són palles mentals en el sentit més suculent i nutritiu i enganxós de la paraula. Oliver aconsegueix traslladar aquests móns abismals o espacials, aquests móns de jocs infantils i recordar la infància, aquest dia a dia observat des d’una mirada única, tampoc tan diferent, només apartada uns metres de tots nosaltres, lo just per aconseguir una perspectiva certament original.
El mèrit del misteri de l’amor i allò que converteix aquest text incoherent i mal escrit i pesat en la novel·la de l’any és l’atmosfera del relat, el material de la narració i la narració en si mateixa, aquest lèxic únic, aquesta expressivitat fantàstica, contemporània i sensible alhora -paraules que fins ara oximoronejaven-, aquesta manera única i personal de dir les coses i de transmetre directe a la vena, orgasme continu, pell de gallina, llàgrimes als ulls, Lucy in the Sky with Diamonds.
___________
Crítica del misteri de l'amor, demà a Llibròfags
____________________
El misteri de l’amor és l’última etapa -fins ara- del pla per conquerir el món de Joan Miquel Oliver. Després d’inventar-se els Antònia Font, una excusa com una altra per comprovar si les seves cançons eren bones i adonar-se que sí, que són bones, i parir discos cada vegada més collonuts i lletres cada cop més intergalàctiques i atrevir-se en solitari i sortir-se’n amb matrícula -Surfistes a càmera lenta disc de la dècada ja- es veu que tocava veure si escrivint i prou també funcionava la cosa, si podia ser el puto amo directament amb el text el flux la idea pura, sense melodies o guarnicions.
I se n’ha sortit, i tant que se n’ha sortit. Com aquell qui escriu quan està avorrit, Oliver trena una novel·la a partir de la vida de quatre personatges que s’inventa, dues parelles embolicades entre elles, però l’argument no és important, ni l’estructura, fora. No ens trobem davant d’una novel·la reveladora des del punt de vista del significat, no hi ha veritats templàries ni màximes absolutes, tautològiques, totals. Tampoc hi ha versots fascinants d’aquests que poblen les seves cançons -sospitem que aquest material se l’ha guardat pels propers discs- ni una coherència ni un principi i un final.
El misteri de l’amor és una espècie de catarsi per escrit, una mica com Kerouac però agradant a les noies. Tampoc és que Oliver hagi inventat res, que acabarem semblant uns groupies, però aprofitant l’escriptura automàtica i farcint-la de la seva experiència i el seu món interior, avui per avui infinit, Oliver construeix capítols que són viatges que són epifanies que són palles mentals en el sentit més suculent i nutritiu i enganxós de la paraula. Oliver aconsegueix traslladar aquests móns abismals o espacials, aquests móns de jocs infantils i recordar la infància, aquest dia a dia observat des d’una mirada única, tampoc tan diferent, només apartada uns metres de tots nosaltres, lo just per aconseguir una perspectiva certament original.
El mèrit del misteri de l’amor i allò que converteix aquest text incoherent i mal escrit i pesat en la novel·la de l’any és l’atmosfera del relat, el material de la narració i la narració en si mateixa, aquest lèxic únic, aquesta expressivitat fantàstica, contemporània i sensible alhora -paraules que fins ara oximoronejaven-, aquesta manera única i personal de dir les coses i de transmetre directe a la vena, orgasme continu, pell de gallina, llàgrimes als ulls, Lucy in the Sky with Diamonds.
___________
Crítica del misteri de l'amor, demà a Llibròfags
Llençat per A a les 6:38 PM
