Una habitació, potser a Brusel·les, potser a Amsterdam, o potser algun lloc desconegut, Anvers, Basilea. El dia és opac, grisenc, color de fum, de sorra blanca al capvespre, quan ja s'ha gastat de brillar. Aquesta blancor palpable entra per la finestra, com si una boira juganera s'escolés a dins les cases. No hi ha amenaça de pluja, senzillament vivim sense sol. Per la finestra, a més del magmàtic vapor d'aigua, la remor dels arbres verds, el xerricar d'uns gronxadors vells al parc proper. No tenim fred, és primavera i anem ben vestits, fins i tot elegants. Com dir-ho, vivim una apatia luxosa, tipa, indolent. En unes altres circumstàncies, aquest no fer res, aquest escoltar el silenci com escoltem Bach o Haendel derivaria en una molesta angoixa que neix a l'estomac i amara com una febrada. Però no, no hi ha lloc pels temors, res trontolla perquè estem junts. Quan vius a l'infinit, res s'acaba.
Jeus atravessada al llit, descalça, les cames penjant per un costat i el cap precipitat per l'altre, a tocar del meu, assegut com estic a terra, recolzat al jaç. Semblem titelles que descansen, i ben mirat ho som, el seu somriure tibat a la cara ens és real, som les titelles més felices de l'univers. Noto que em falta l'aire, que defalleixo, però no és això, és només que batego molt fort. El teu vestit blanc, el blanc dels llençols, el blanc de la cambra, el blanc de la boira, el blanc del cel. Galàxies d'un mateix univers, harmonies, desaparició dels contorns, centrifugat, conjunció astral, unió de l'espai i el temps, instants que bé valen una vida. El mateix blanc amb més o més cendra a la paleta. Blanc cegador, blanca metzina, com un flash que perdura a la retina.
