Oda a mi mateix

I tants versos i tants bisos i tanta vergonya i tanta ferralla i tantes presses i tanta vinassa, i jo que només venia a escoltar-te, a morir-me mirant-te, i tot plegat ben tràgic, de pel·lícula romana, desfer-me entre pors i àlbers, entre rius i tankes, desig de desitjos parlar-te, invalidesa, ceguera i ulls clucs, com potser els d'ara. Vida venuda, sí a tot, una paraula i no hi ha retorn. Perdut, dependent, ni pàtria ni sojorn.

I el Rèquiem de Mozart a prendre pel cul.