a Belén castores...

"Les persones vulgars hi veuen ben clar,
només jo hi veig tèrbol"
Laozi

No puc entendre la conformitat.

M'és incomprensible que algú es conformi amb la vida que li ha tocat, a menys que aquesta t'hagi guanyat els 13 rounds de la batalla i estiguis esdentegat i abatut: de tornada i plegant veles. M'és incomprensible el conformar-se a no ser que tinguis un hereu ionqui, la filla t'hagi avortat dos cops, el mitjà t'extorsioni i la dona et cridi histèrica perquè fas l'última [l'última collons!] mentre el més petit de la casa fa de Tarzan a la làmpada del menjador.

A la resta de casos, conformar-se és rendir-se, i rendir-se és de covards i venuts: de gentussa.



El conformisme que més m'irrita, però, és el de la gent jove. Els paios de 20 anys contents amb la seva feina de merda, que els tracta com imbècils, subnormals, retardats, disminuits o discapacitats amb tasques on els malaguanyats "dependents" no en tindrien ni per començar; les parelles de 23 contentes amb el zulo que han aconseguit hipotecar, mentre el sostre els cau a trossos i les parets tenen Rothkos d'humitat. I per sobre de tots, els individus que es conformen amb una parella mediocre perquè no han tingut la paciència ni han gastat l'energia necessària per trobar algú millor.

Ja els veus. Sí coi, és fàcil.

Hi ha parelles que encaixen. Que brillen junts. Que s'estimulen, i plegats les seves personalitats es multipliquen exponencialment. Dos individus que si eren bons ara són magnífics, i que, tret de les discussions que, velis nolis, tots tenim, junts formen un tàndem collonut. Siguin del color que sigui, de la tribu que toqui, els reconeixes. L'un per l'altre.


Llavors hi ha els que no encaixen ni al cinema còmic. El gordo y el flaco en versió existencial. Que veus que no, home. Que on aneu a parar. Que com a broma d'acord, com a conseqüència d'una taja monumental encara, però en fred la cosa és al·lucinògena. L'un és un encantat i l'altra no, l'una és brillant i l'altra no llueix ni amb Pronto... Parelles que s'apaguen l'un a l'altre, i que es mantenen unides per aquell mecanisme de cargol i rosca que la natura ens va regalar. Reduir una existència esperançadora i infinita per una feina mecànica, monòtona i fugaç, posar i treure posar i treure posar i treure, amb parades per eixugar el cul a la canalla.


Vendre's per un tros de carn.


Judes en va treure força més.