schadenfreude

It's such a shame you're a boy

La noia que era jo volia comprar-li flors, i va dallowaiejar fins la floristeria. Feia una fressa aigualida, i el vent jugava sense descans, com un gos pesat. Va olorar les gardènies a distància, i va lamentar que el seu perfum potent li fes perdre la flaire d'asfalt moll, molt més d'ella -d'ell- molt més vulgar, urbà, mesquí: molt més humà, en definitiva, que l'artificiosa naturalitat de la gardènia. Allí, entre testos i rams i matolls i desmais, marejada -marejat- entre tants colors, olors, sorolls i tactes, va pensar en caramels d'aquells artesans australians de colors, que ensumes i enganxen i a l'esclafar-los resulten deliciosos i es va estremir. Llavors, tot repassant les roses, plenes de somni*, va qüestionar-se la idoneïtat de la tria, de la decisió, de les flors, del dia ennuvolat, de l'asfalt olorós i de la seva pròpia existència i, de cop, llamp de Zeus sobre zeugita, va recordar l'avió que segons abans escrivia Help amb fum al cel, i li va semblar d'una profunditat molt alta, d'un preclarisme opac, d'un existencialisme inexistent. Segons més tard -o foren hores?-, amb la mirada perduda en el lliri més coix va decidir que les flors, avui, serien per ella -ell- malgrat que, endut per una vergonya incomprensible, va acabar cedint i comprant-li un pom de margarides, d'aquelles d'infusió.

Malaguanyades serien, al final: Ell -ella- les va agafar amb un somriure de compromís tan fals que les margarides, del desengany, moriren de pena a l'instant.