davallada

Ja n'hi ha prou de viure de mentida,
de fer com si res hagués passat, anant de relativista,
"cal saber entomar els cops que et dóna la vida",
"no hi puc fer res" i demés bajanades.

"no l'he perdut, se n'ha anat", em dic.
I una merda. L'has perduda i sense voler-ho, se t'ha emportat
la cordura. "Mantenir l'amistat,
la relació, tot el que s'ha construït", em dic.
I una merda. Rosa tallada,
planta sense saba, dessagnada.
Sense tu tot són runes.


Ja no sé ni com bramar.
És tot tan bèstia que se m'escapa el lèxic, tots els verbs semblen de joguina.


He perdut allò que em significava.
M'han arrencat el cor,
i visc d'inèrcia, encara sense adonar-me.

les llàgrimes no surten
els pensaments no flueixen.
La vida se'm suïcida,
pont avall,
i jo encara miro les vistes.


Els metges no ho saben
però hi ha dos tipus d'aturades cardíaques.
Crido i no surt res,
un silenci que m'escanya.

De tant en tant, el cervell aconsegueix enfocar
la catàstrofe. I arriba l'ofec, durant uns segons terribles
i tot seguit la cavalleria: Jo mateix, l'estúpid Albert
racional desviant la mirada, tapant l'hemorràgia,
dissimulant les ferides.

En dies com avui,
ni tallar-me les venes em salva.



Faré com si res,
dissecat, embalsamat.

només un petó teu
em tornarà a la vida.

No te'l demanaré mai, és clar.
Viuré de mentida.

Collons com cou. Com mata la vida.