Interior a l'aire lliure (Barcelona, 1892)

(fins que em cansi, continuaré amb els retrats à la Ramon Casas. Res a veure amb la gent de relats conjunts, per descomptat)


De sobte, el canari xiula. Res, pocs segons, un refilar tímid, que davant la indiferència generalitzada cessa de cop i es retira. Ell sembla sortir de l'embruix, d'aquest somiar despert que ara no recorda si era dissertació, baralla, viatge, o simplement deixar descansar els ulls a l'infinit. S'acomoda novament al balancí, tanca els ulls i inspira. Durant uns instants, la respiració és conscient, i s'esforça a inspirar i expirar, inspirar i expirar. Des de la penombra rere la parpella, des de la foscor voluntària, sotja tot el que l'envolta amb els sentits que li queden. El vent suau que no cessa, el refregar-se somort de les branques al jardí, el cerimoniós remenar el cafè de la senyora. Inspira novament a consciència i s'abandona al deliciós no pensar res.

Ella fa giragonsar la cullera en silenci, satisfeta si, durant un parell de voltes, el metall no frega amb la porcellana dels contorns. Amb tot, si en passen tres, de voltes, i el cafè encara s'arremolina en silenci, acosta la cullera a la vora i, amb innocent insolència, cerca l'impossible carícia, fins que xerrica. Llavors separa ràpidament la cullera del marge i, enjogassada i culpable, aixeca la vista mirant-lo a ell, que mai s'altera. El joc continua, i quan s'avorreix de marejar el cafè estén les mans sobre la taula de marbre, gèlida, venerable.