Regurgitar París

Què fer l'agost a París
qualsevol similitud amb Joan Barril és fruit de la meva incompetència

- Colar-se a Vosges a les 21 quan tanquen. Esquivar el vigilant que tanca el jardí porta per porta.

- Fer Pique-nique a Tuilleries, damunt aquella gespa tan perfecta, a l'aixopluc ombrívol d'un xiprer tallat per un Le Corbusier algerià. Mirar la nòria fins a marejar-se.

- Allà mateix, descansar sota algun marronier centenari, assegut a una de les moltes cadires de ferro verdes disperses pel parc. Si pot ser, escoltar l'assaig concert que improvisen, en un racó tranquil, un quartet de corda d'allò més internacional. Violins magrebins, viola xinesa i violoncel negre com el carbó. Amb mocador al coll tot i l'agost.

- Baixar al Sena quan es fa fosc, quan les façanes del Quai des Grands Agustins amaguen el sol colonial, els peus a tocar de l'aigua -però sense fer-ho, no cal temptar la sort- borgonyes amb copes de cristall.

- Gastar-se 90 euros en un sopar en bateaux, o millor encara, deixar-se'n 300 i reservar una barca sencera, d'aquestes més petites i decorades amb nans i garlandes Sant Joan. Allí, damunt l'única taula de la coberta, convidar als amics i fotre'us fins al cul de vins patès i fromages.

- Perdre's als cabells d'alguna francesa infinita d'aquestes que condueixen smarts, t'esquiven en vélo o seuen al teu costat al bateau, vestidet negre, sabates i boina vermelles, mirada felina.

- Passar el dissabte al Jardin des Plantes, entrant per la Mesquita del capítol de Gurinder Chadha. Passar el dia entre boscos frondosos, columnates romanes i esquelets de dinosaures. Cap al vespre, anar cap al moll, estendre les estovalles i repetir amb la vinassa, en aquest cop veient una de les moltes mini actuacions en directe -poesia, cantautors, rock, tango- que s'hi congreguen.

- Pillar-se el vélib, que total val un euro el dia, i precipitar-se pels boulevards a contra direcció o destrossar-se el cul amb les llambordes d'alguna rue centenària.

- Recórrer l'Orsay corrent, de memòria, a la caça de Monets i Gauguins immensos. Flashejar-los sense voler. Fer de guàrdia de seguretat i no deixar que ningú s'aturi davant els puntillistes veritable sala de l'horror. Morir-se al Rothko del Pompidou.

I ja més breument:

- Anar fins a Colette i que tinguin tancat per reformes.

- Passar la tarda als bancs de Shakespeare and Co i endur-se tots els City Lights.

- Retratar Crêperies sentimentalment històriques. Evitar esglèsies napoleòniques i saltar forats a la Défense.

- Lligar-se una francesa traduint-li chusquerament l'Oliver. "Diria que els teus llavis són hiverns", aquesta mena de coses. Ell també ho faria.

- Deixar-se els ja habituals 8 euros en una Coca Cola al Flore. Aquesta vegada, però, acabar robant el plat com a recordatori.

- Perseguir Enrique Vila-Matas Rue Vaneau avall.