La gran rutina

La hipertròfia sentimental condueix a una mala prosa de la vida.
Valentí Puig

Irremisiblement, període d'examens és igual a efluvis sentimentaloides.
Què voleu, fa estona que he acabat amb la Nocilla.





Recordo que de més jove, enlloc de perseguir a les mosses perdia les hores en uns jocs d'ordinador que, per acabar ràpid i no avorrir a les senyoretes, simulaven que dirigies un equip de futbol. Fitxaves a tort i a dret, venies jugadors a punta pala, i cada any l'equip era flamantment nou, igual de dolent.

Anys després, desitjaria poder invertit el meu migrat capital en fitxar amics, negociar professors decents, traspassar algun paràsit amb qui faig treballs de grup o desfer-me directament tota la colla de destralers tertulians, per provar-ne un model nou.



En general el canvi està sobrevalorat, però no podem deixar d'abocar-nos-hi.
Com quan miro l'armari de roba i la majoria de peces que no em poso les he comprat en rebaixes.



El problema etern és que tots els meus viatges acaben a BCN.



Deixar de beure com una altra papallona.
Tot em sembla més gris, menys brillant, més mundà, més esquerp, més avorrit, més parat, més imbècil, més desesperançat, més acabat, més de merda. Més real, més fotudament real.




Puto canvi climàtic.
El papallonisme a mitjans gener és un error.
Glaçar-te les ales i cardar-te un llenyot.