el meu càncer sóc jo

Perquè la mort,
la mort,
la mort està d'oferta

El síndrome del full en blanc és, en el meu cas, restar-me restant amb la pantalla blanca i el cursor intermitent, aguantant les ganes d'obrir el firefox i creure que em perdo entre webs ja visitats i blocs no actualitzats. La clau és en carregar contra la màquina i exculpar així el meu cervell fútil, endogàmic, ectoplasmàtic, que excusa en la boirina ressacosa de cada divendres el plaer inconfessat i inconfessable d'una existència comatosa.



Avui m'asseuria a la Madeleine i li donaria una segona oportunitat al Rèquiem d'en Mozart. Això sí, m'enduria la cadira de casa.



Si estudiés medicina dedicaria el temps lliure a injectar-me adrenalina, fer-me puncions lumbars i regalar-me electroshocks. Quan em tornés groc o gris o lila o mort, em durien a l'hospital del poble, i els minuts o les hores esperant torn serien una delícia. El cervell, gandul, passota i rondinaire fins aleshores, despertaria i, espantat davant la imminència del coma perpetu -que de fet és punt i final- es faria enrere, histèric. Llavors bramant com només brama la canalla -mocs al nas i ofegant-se a sanglots- demanaria una altra oportunitat, maleint-se pel temps perdut i la vegetància militant.


El meu problema és autoimmune, no en tinc cap mena de dubte.