Untitled

El genial Mark Rothko escrivia, als inicis de la seva carrera i com a introducció a una exposició de pintura a l'escola jueva on ensenyava, que les arts eren instintives, trencant així segles i segles de tradició acadèmica conservadora.

Rothko explicava que qualsevol art era assequible sense coneixements previs, i fins i tot en aquestes circumstàncies -els infants de les seves classes n'eren la prova- es podien aconseguir resultats excel·lents. Rothko explicava que per escriure només s'ha de saber parlar, sense classes de gramàtica que hi valguin; explicava que per cantar només t'han d'animar a fer-ho, i no són necessaris coneixements musicals o de solfeig; per pintar, deia ell, no cal haver tingut nocions de pintura, pots aprendre'n i perfeccionar-te en base a la prova i error fins a convertir-te en el Rafael de torn (i llavors anar fent escándalos).

La visió de Rothko trenca amb una visió aristocràtica de les arts que ha durat mil·lenis, i que, suposo que per mantenir els gremis de professors i mestres, menyspreava sistemàticament l'autoaprenentatge i el freelanceig.

D'aquesta escola són els qui encara creuen que per fer música s'han de tenir nocions de solfeig, els qui creuen que per tocar el piano cal conèixer la identitat de les tecles. D'aquesta escola són els qui en pintura aprecien el figuratiu i menyspreen el contemporani, "perquè no s'hi esforcen" o perquè "això ho fa un nen de cinc anys". D'aquesta escola són també els qui, en poesia, menyspreen les expansions sentimentals freestyle i defensen aferrissadament la poesia postsimbolista, la que no s'entén ni a la tercera -recordeu Sunzi- però té la pàtina aquella de "usted tranquilo, que si aquí dentro hay un San José yo se lo saco".

Aquesta, la d'establir unes condicions prèvies a l'obra d'art ("acadèmia on has estudiat? Ah d'acord, ja pots tocar el piano" "Belles arts o d'altres cursos similars? Ah, molt bé, ja pots començar a pintar") és pròpia d'una visió encotillada i profundament hipòcrita i restrictiva de l'art. L'art ha de ser expansiu, totalitari i invasor, i tu has de tenir el criteri per seleccionar què t'agrada i què no, teu és el criteri per decidir què t'eleva i què t'irrita.

El criteri no pot ser establert a priori, que som al segle XXI i tots hem estat escolaritzats. S'ha acabat prendre el pèl a les masses. Jutjar a priori és, d'acord, totalment postmodern i, en aquest cas, totalment estúpid. Això "no m'agradarà". Aquest "segur que no val res". "Què coi m'ha de fer sentir un niñato que no sap contar alexandrins?". I llavors arriba Jean-Michel Basquiat. Llavors arriba Charles Bukowski. Llavors arriba Quim Monzó. Llavors arriba Pascal Comelade.

I no són ignorants, només faltaria. S'han autoeducat, han mamat els seus propis referents, els han classificat, símbols en fila, s'hi voleu, i els han fet explotar fins a tacar les parets. O els han anat dipositant un a un a la marmita per, enacabat, submergir-s'hi en cos sencer.

En una de les seves aportacions més lúcides, Harold Bloom diu que els autors pare, els que realment tenen pes a la història de la literatura universal -Homer, Shakespeare, Dant, Goethe, Cervantes, Kafka, Joyce- són aquells que aconsegueixen desfer-se del pes de la tradició. Aquells qui, tot estudiant als grans clàssics del seu moment, els malinterpreten o els llegeixen malament per tal de fugir, de trencar, de desfer-se de la seva influència. Perquè un autor influenciat per un mite no és res més que un fantasma d'aquest mite, de la mateixa manera que, a Catalunya, els que segueixen encara ara els preceptes de Carner no van més enllà "de la insignificança", que deia Josep Pla.

En la pintura acadèmica dels aristocràtics, els pintors que realment han passat a la història són aquells que un bon dia trencaven amb el pare, en Cazurretto de l'escola de Cazurretto, per tal d'establir-se per si mateixos, amb uns anys de misèries, penúries i menyspreus que mai apareixen a les biografies que, en alguns casos (i no la majoria) acaben amb l'artista consolidat i venerat, portant més enllà les seves pròpies expansions amb èxit i trobant l'ansiat estil propi. Un estil propi que, no cal dir-ho, farà escola i serà seguit.

Aquests outlaws de la pintura trenquen amb la seva pròpia tradició, però des d'una escola, em direu. Des d'educació, des de formació acadèmica. Segle XV, amics. Segle XVI, amics. Segle XVII, amics. Segles on els grams de pintura eren més cars que la coca, avui en dia. Segles on era impossible treballar les arts sense mecenatge i esponsorització, que en diriem avui en dia. La més gran multinacional de tots els temps: L'Església catòlica que, no per haver reinvertit els calers de les almoines en art és més santa avui en dia. No us creureu que durant 8 segles de tradició pictòrica s'han pintat sants per gust...

La tradició s'ha estructurat en escoles perquè no hi havia manera de fer-ho de cap manera. Fins i tot a Altamira l'art era més democràtic que durant el Renaixement. I ara, al segle XXI, esclata. Esclata i neix de tot arreu, amb multiplicitat de referents, de mil i una maneres, cadascuna més estranya. Sense escoles. Amb antiescoles, de fet. En garatges, llegint als llits, peus a la paret, pintat grafitis als carrers.

I la inquisició dels nostres temps, inquieta. Els aristòcrates de l'art, al seu palau de Versalles contemporani, temen al poble que, en massa, sacseja amb força les portes del palau, del FNAC de torn, per córrer tan bon punt obrin a comprar l'últim de la Madonna de torn.

De l'art über alles a l'art ist alles.