Rebaixes

On aniríem a parar si totes les dones escrivissin cartes!
Arthur Schnitzler

La mort deu estar d'oferta, darrerament,
perquè em veig morint a tot arreu.


Avui un cotxe m'ha avançat temeràriament,
he perdut el control de la bici
i he topat amb un autobus que feia càrrega
i descàrrega de iaies a la vorera. Li he deixat
l'anunci de l'última d'en Joan Pera
fet una pena de tanta sang
-sobreactuo, de vegades-
i arrossegant-me com he pogut
he aparcat la bici a l'abeurador,
que per cada mitja hora extra et cobren,
els molt cabrons.
L'indicador s'ha tornat vermell
i he respirat alleugerit.
La meva última exhalació, de fet.

0,30 euros la mitja hora, mamons.



Baixant del tren,
he mirat repetides vegades
a banda i banda de la via,
cap comboi de passatgers,
cap mercaderies, cap màquina
vagabundejant enlloc.
Convençut que el meu destí
no es subjuga en passos subterranis
he baixat a la via,
amb por, he travessat una via,
corrent com una nena, l'altra,
i quan ja pujava a l'andana
m'he entrebancat,
caient enrere,
obrint-me el cap amb l'òxid del rail,
desencaixant-me el braç de la patacada
obrint-me ferides amb les llaunes gastades
i infectant-me-les amb les burilles de cigarreta
que es podreixen entre el rocam.

Si està prohibit fumar a les vies
és per algo, mamons.



Al metro he recorregut l'andana sencera,
com fan els jubilats i les desequilibrades,
fins a situar-me al punt on s'obrirà la porta justa,
i he esperat, pacientment, al comboi.
Els indicadors verds informaven del tancament
de les estacions de platja els mesos de platja
-reformes, deia- i quan indicaven l'estona d'espera
ja no hi mirava, fastiguejat.
He repassat els companys d'espera,
sudamericans, un avi, una senyora amb canalla,
una gorda que pudia -i com pudia, la molt gorda-
i poca cosa més.
El comboi tronava dins el túnel,
i tothom s'activava silenciosament,
conscients del paper que els corresponia.
Jo em disposava a fer la meva part
amb la perfecció tècnica que m'és habitual,
bordant-lo amb la cara impassible de rigor,
quan algú, sospito que la gorda, m'ha empés a la via,
i he recordat Matrix i un salt enrere mentre queia,
en el meu cas endavant.
Al topar amb el terra no m'he enrampat,
i mentre lamentava haver cregut sempre
aquesta llegenda urbana, el metro
m'ha colpejat amb força, sobrepassant-me
però alhora mantenint-me enganxat
amb la primera roda de l'esquerra,
que m'ha anat desfent l'estòmac
com en una màquina de tallar pernil exprés,
repartint-lo per la via fins a partir-me en dues
mitges parts. Quina part era la bona i quina la dolenta
és la pregunta que encara em faig.





De totes maneres, millor morir que matar-me, penso, de vegades. De vegades no.