Reflexions derivades de la lectura ociosa

Más de dos botes me empalaga

La història de la pintura avança a batzegades. És una mica com un motor d'explosió: van acumulant-se obres i obres fins a saturar l'escena, arribant als límits de l'univers conegut, fins que algú, certament espurnejant, provoca una explosió que buida el panorama pictòric i permet que es torni a omplir, amb espai de sobres per les noves expansions creatives.

Podríem parlar de grans explosions -passar del figuratiu a l'abstracte- o podríem parlar-ne de petites: L'esgotament de la pintura acadèmica i l'adveniment de l'impressionisme, molt més lliure temàticament i estilística, el pas de l'impressió a la subjectivitat de l'expressionisme, amb Van Gogh com a frontissa, o un altre pas, de gegant, amb la irrupció del cubisme i el trencament de les normes canòniques de la representació. Picasso va ser, sens dubte, una d'aquestes gotes fan vessar revolucions, inundacions conceptuals que arrosseguen tot allò sagrat fins al moment. Un altre d'ells va ser Van Gogh, a qui Picasso va dedicar una afirmació que tenia molt d'autobiogràfica: "Quan ja ningú sabia com continuar, ell va trobar un camí ben ample cap al futur".

Avui en dia, el video-art, la perfomance o el nou figuratiu no deixen de ser excuses de mal pagador, trucs barats d'il·lusionista per intentar amagar que el panorama torna a estar saturat de no-res, i que l'estancament d'un art en putrefacció no encaixa amb un mercat artístic ple de bitllets frescos per gastar. O hi encaixa a la perfecció, de manera que el mercat comercia amb morts vivents ja coneguts i quadres fúnebres amb signatura enlloc de donar pas a l'enèsima revolució, la que vindrà. Una revolució que ningú sap en què consistirà menys el jove que l'està parint aquests moments, en unes condicions precàries i patint perquè la parade de cotxes de funerària i marxants en dol no paren de recrear-se en el festí necrofílic i defugen una responsabilitat històrica.

_________

De la lectura -és el tercer cop que el recomenço- del volum pictòric del Taschen "Art del segle XX" me'n quedo les proves i els apunts menyspreats dels clàssics de tombant de segle, que aquests no arribaran a desenvolupar i que, paradoxalment, després acabaran essent armes i estendards, senyes d'identitat de pintors que vindran desenes d'anys més tard.

Així Van Gogh seria el precursor de l'action painting, amb aventures fallides en l'abstracció i uns traços poderosos, irreals i posseïts que, de no ser tant dirigits, poc es diferenciarien dels drippings de Pollock, per exemple.

O el puntillisme de Seurat i Signac, avantpassat dels milions de televisions arreu del món o de la impressió en quadricromia.

O els canvis de perspectiva que feia Paul Gauguin dins un mateix quadre, anecdòtics en el tahitià però que esdevindrien el pal de paller de les ja centenàries Demoiselles D'Avignon.

O els prats de Cézanne, avançada directa dels fantàstics paisatges de Staël, que es poden veure aquests dies a La Pedrera.