Déu

Diplomàtics i guerrers vetllen pel teu dret a la inconsistència
Valentí Puig

Me'n vaig a Roma a veure a déu, hagués dit, i hagués agafat altre cop el Vueling o el Clickair de primera hora, ple de japonesetes dormint, per aterrar a la ciutat eterna a les deu del matí, prendre el tren i el metro de rigor fins al Palazzo delle Esposizioni, lluny del collons de Vaticà, i allí hagués estat al cel, enmig de set sales deu quadres per sala setanta Rothkos déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu déu i hauria navegat i volat i m'hi hauria submergit, els hauria respirat, els hauria abraçat, hauria plorat, hauria rigut, m'hi hauria perdut, m'hi hauria trobat i tornat a perdre, hauria corregut, hauria saltat i, fatigat, hauria sortit al jardinet, entre cambrers homosexuals i velles italianes que fumen compulsivament, a descansar, i descansant adonar-me que cansa i córrer de seguida als vermells, als blaus, als negres, als grisos, als marrons, als ocres, a l'orgasme continu, a la sang en ebullició, a l'èxtasi i la metamorfosi i al mareig, a patir i morir-me i renéixer i ofegar-me i cridar i cagar-me en ell i en el vigilant que fa xerricar les sabates sobre el marbre i un cop mort aconseguiria concentrar-me de nou, fugint quadre endins, finestra enllà, allà on res és possible perquè tot és realitat, al meu propi mai més, sentint la simfonia dels colors que a cada mirada sona diferent i ara t'irrita i ara et calma, i ara t'enfila i ara et balanceja com una ploma i el diàleg i les veritats i els cops de puny que no fereixen i el buit a l'estòmac i llàgrimes als ulls i la melodia i el passeig, i quadres que ara et plantegen un problema i a la següent volta te'l resolen i agror i dolçor alhora dins el Plum and dark brown, i aquell vermell com un pare que et mira per primer, per darrer cop, i el Number 8 white stripe i quadres i quadres com núvols de colors, com la paleta sencera dels sentiments humans, com les lletres de l'alfabet que encara s'han de conèixer, com totes les cares del món i la història, i la col·lecció dels 1969 paintings com un flashback al primer petó i el Black over reds com un viatge a l'últim, llagrimal avall, i el Black over black com un clúster -o clauster- original i aquell Purple brown com una noia que et mira sense apartar la mirada però, per primera vegada, a tu no et molesta, i ser déu i insignificança alternativament i vida i mort i salvació i origen i orgasme i xocar, col·lidir, explosió, implosió, fusió i fissió, descomposició i epifania en una mateixa sala i trossos de cel i alegria emmarcada i entre esbossos i Multiforms m'hauria sentit, d'una vegada per totes, com a casa.