anemone

En el nostre país, només suen els pobres
Pla

Sé que quan estic amb Josep Pla em torno literalment insuportable, però durarà poc, només unes quantes setmanes. Què voleu, podria parlar-vos del Romeo i Julieta de Prokófiev que fan al teatre Apolo, però amb dir-vos que l'àudio era de casset i que els ballarins es trepitjaven entre ells ja us en podeu fer una idea. Encara sort de la partitura i la mà de noies que poblaven la sala, que si no la capcinada hagués estat majestàtica. Suposo que a tothom l'han timat, ni que sigui una vegada, anant a veure ballet a un teatrot, àudio de casset i tota l'horterada. A mi m'ha tocat avui quan, il·lús de mi, al veure el Prokófiev he recordat aquell divendres a La Fenice...

La finalitat ineluctable d'una societat cultivada és arribar a un escepticisme dens, ric i desenganyat.
Pla

El problema és que entre felicitat i infelicitat s'estén un abisme, que sovint tapem amb paraules vagues, com apatia, indiferència o melanconia i que ens fa tanta por i és tan insondable com la selva negra, Marraqueix o el forat de la llodriguera.

Melancolía: la dicha de ser desdichado
Víctor Hugo
(d'algo serveixen els suplements dominicals)

Més Pla: "els Soviets han resolt el problema de l'art: passen una subvenció als artistes, els fan viure en un racó i els deixen fer el que volen a condició de parlar poc i baix. El mutisme resulta eficient i així han creat (almenys) excel·lents ballarines. En aquests països capitalistes, el problema de l'art s'ha volgut resoldre a través del cafè. Si l'artista té gana, esdevé insuportable: no parla més que del seu talent hipotètic, cosa que no interessa a ningú. Si pot menjar una queixalada es torna rodó com una poma i esdevé un fol·liculari indefectible del qui mana. Tant en un cas com en l'altre, la verbositat no els deixa fer res"




Tenim una (Pre)Rothko Chapel a Barcelona i ni ho sabíem. De la Viquipèdia: "L’obra més famosa del Cercle del Liceu és el conjunt mural, de dotze olis sobre tela, encarregats a Ramon Casas i instal·lats a la famosa Rotonda del Cercle. Els dotze plafons, l'obra més ambiciosa de Casas, segons els seus estudiosos, s’inspiren en un tema musical"




Quan enlloc de celebrar-te, em veig torturat pensant-la, em consola saber que és perquè d'ella tinc munició a dojo, inacabable, i de tu en guardo dues miserables setmanes i les dues respectives desaparicions.