Marie, las baguettes!

Tot poble té una princesa, i ella és la nostra. Atonal, fotogènica i lírica com una mala cosa. Viu a la torre més alta d'un castell qualsevol de l'Eixample, parets blanques, euribor dels alts, mobiliari Ikea i distraccions reials. És tan campechana i alhora tan sofisticada que ningú pot admirar-la entre badalls. Malgrat la sang blava que li recorre les venes riu i plora, aliena a inundacions i marees, Maria Antonieta sense New Order, la sensibilitat del pèsol en versió low-cost: calça ballarines i gasta un Flickr pro. Com tota princesa que se precie té la seva carrosa cinc portes, príncep amb nota i compromisos lights, que explica com viatges d'ultratomba quan són degustacions de xampanys. Ella sospira per una transfusió de sang, per ser més banal, i el poble l'admira com una icona, i des del xandall, la veu dona total. Davant tan divisme, cap cronista pot mostrar-se imparcial: tot poble té una princesa, i ella és la nostra família reial.