RAMS 23

Pla sobre Verdaguer:

A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de l'«Atlàntida» o del «Canigó». Em dono gairebé vergonya de confessar-ho... Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent... El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d'haver enormes escalfapanxes que no escalfen, merament decoratius, i tapissos penjats a les parets. Comprenc així mateix que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l'ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana, autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m'esterilitza tota possibilitat d'atenció o de curiositat.

He sentit alguna vegada:

–La mística, la poesia mística de Verdaguer...!

Però jo voldria que algú m'expliqués quina relació té aquest país, poblat d'aquesta classe de pagesos, d'aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m'expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.

La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d'un escriptor d'avui davant la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina és d'un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l'excepció –el realisme– ara és la regla.

Pla com el pontífax més lúcidament cabró de la literatura catalana.

El que hom té per pensament massa postmodern, per veritats inconfesables, encara ara políticament incorrectes, per ell eren comentaris banals, que deixava anar amb la seva parsimònia inaturable entre got i got de ratafia.

El que per tu són fites inassolibles per ell eren detalls observats de passada, embarcat com estava en un projecte vital d'una envergadura tal que no m'atreviria ni a identificar. La seva obra, en qualsevol cas, supera qualsevol text bíblic o enciclopèdic. El seu dia a dia de convencionals converses de carrer -i gràcies a ell, glorioses-, contraposat a la seva prosa, és el més proper al mite de Jesucrist, Déu a la terra, que recordo. El rei Mides també s'hi acostaria.





Vamos, que si fos dona seria lletja a matar.





En un altre ordre de coses:
Apreciat Ford Coppola, no t'amarguis: La teva autèntica Megalopolis va ser Apocalypse Now.