Pleasure slut 2
La contraportada final.
Del Busco L que em gemini direm, en primer lloc, que no és un poemari seriós, no us deixéssiu enganyar. No hi ha rima, no hi ha mètrica, no hi ha oreig a la testa. És més aviat el retrat irònic d'un passat trist i d'un futur negre des d’un present decadent, purpurínic, vacu. És un dietari fet a base de forats, com el bon formatge gruyère. En aquest buit absolut, les Eles de l’autor són la teranyina d’una personalitat que intenta atrapar totes les mosques que la vida ofereix, amb un resultat directe i punyent, de vegades satíric, sempre visceral.
Crit d’auxili o burla impertinent, l’autor renega amb un cert encant de tot el que l’envolta, buscant fer-se un lloc a cops de colze i poder presenciar la propera funció, sigui la que sigui. Els referents els troba ben allunyats dels clàssics embalsamats, en el cinema comercial, la generació beat, l’amor suprem de Coltrane o la postpoesia que genera Internet. Els Houellebecqs de temporada o als grans musicals dels anys cinquanta també és deixen veure en aquesta èxode d’un Show que, com el d’en Truman, semblava que no havia d’acabar mai.
Els crítics en diran “primer poemari d’una jove promesa, a la recerca d'un llenguatge propi per traduir el món i blablabla” i tot seguit passaran al proper llibre, sempre amb la mirada asèptica, el pap ple i les il·lusions enterrades.
Posats a rendir-nos, que no sigui a l'autoajuda.
_______________________
I jo em pensava que hi havia gent que s'encarregava de fer aquestes mamarratxades...
Del Busco L que em gemini direm, en primer lloc, que no és un poemari seriós, no us deixéssiu enganyar. No hi ha rima, no hi ha mètrica, no hi ha oreig a la testa. És més aviat el retrat irònic d'un passat trist i d'un futur negre des d’un present decadent, purpurínic, vacu. És un dietari fet a base de forats, com el bon formatge gruyère. En aquest buit absolut, les Eles de l’autor són la teranyina d’una personalitat que intenta atrapar totes les mosques que la vida ofereix, amb un resultat directe i punyent, de vegades satíric, sempre visceral.
Crit d’auxili o burla impertinent, l’autor renega amb un cert encant de tot el que l’envolta, buscant fer-se un lloc a cops de colze i poder presenciar la propera funció, sigui la que sigui. Els referents els troba ben allunyats dels clàssics embalsamats, en el cinema comercial, la generació beat, l’amor suprem de Coltrane o la postpoesia que genera Internet. Els Houellebecqs de temporada o als grans musicals dels anys cinquanta també és deixen veure en aquesta èxode d’un Show que, com el d’en Truman, semblava que no havia d’acabar mai.
Els crítics en diran “primer poemari d’una jove promesa, a la recerca d'un llenguatge propi per traduir el món i blablabla” i tot seguit passaran al proper llibre, sempre amb la mirada asèptica, el pap ple i les il·lusions enterrades.
Posats a rendir-nos, que no sigui a l'autoajuda.
_______________________
I jo em pensava que hi havia gent que s'encarregava de fer aquestes mamarratxades...
Llençat per A a les 7:54 PM
