època de vaques cegues
Escriure i llegir són dues coses diametralment oposades, però és precisament perquè són als dos extrems d'una mateixa roda, radis distints d'una mateixa existència, que guarden uns paral·lelismes i unes tangents indissociables.
Al llegir hi tolero la palla, la brossa, els complements, la història. En llegir, accepto la ficció com allò que embolcalla el concepte, de la mateixa manera que a la cuina hi accepto el procés de cocció per molt que m'enamori el peix acabat de pescar. Tolero la història tot i saber-la anecdòtica, dispensable, intercanviable. La tolero perquè és part de la vida, és l'alfabet amb què ens parla.
A l'hora d'escriure, però, la història se'm fa insofrible, i no sóc capaç de gastar els cinc minuts que costa fer el sofregit per tal de presentar el concepte d'una manera més digna, l'hagi de consumir jo o l'hagin de consumir els altres. No sóc capaç de bastir l'escenografia, el decorat, no sóc capaç d'aixecar les pseudorealitats en lletra escrita que acompanyaran el concepte i li faran més passable el neguit de formular-se.
Això em provoca diversos problemes. Per una banda, aquesta impossibilitat d'escriure palla em porta a deixar d'escriure quan els conceptes no m'assalten, és a dir, a limitar-me a vegetar pels boscos, esperant la pluja vora els arbres, i amb ella, la llampegada genial i furibunda, que tot ho mata i tot ho encén, però efímera i irracional com un orgasme.
Per altra banda, aquesta incapacitat per a flexibilitzar el que escric, aquesta ineptitud quan toca "elaborar" les coses fa que els meus escrits siguin secs, indòmits, maldestres i indigeribles. A més, intentant anomenar les coses pel seu únic nom em perdo un meravellós món de matisos, l'univers, suggerent i encegador al mateix temps- dels recursos literaris i la xerrameca minúscula.
M'agrada pensar que les historietes i els complements, els petits detalls, per dir-ho amb un cert amor, són la pintura pel pintor, les pinzellades de l'artista, i que només a partir de l'acumulació de traços l'espectador és capaç d'arribar a percebre el missatge, i rere el missatge, la idea.
Però retornat a l'Escola de Nova York en concret i als abstractes en general, admiro com es desprenen de l'espectador entès com interlocutor inútil i sense capacitat d'abstracció i s'atreveixen a bastir conceptes amb una rudesa i una sinceritat mai conegudes fins ara. Amb l'afegit que, enlloc de tancar-los com s'ha fet sempre amb els bojos, la societat, tot i no entendre'ls massa, se'ls comença a rifar fins a estendarditzar-los. Bastir conceptes fins a parar boig, i acabar mort, suïcidat pels puestos.
Escriure. Vèncer el pànic a mirar-se i l'embruix de la desídia per picar i picar, fins que, més o menys i sense voler-ho, el Sant Josep, que avui més aviat sembla un Sant Pere, acabi sortint d'entre les línies. Escriure fins a pintar com Rafael. Després ja en parlarem.
Escriure per creure que tot té un sentit. Per oblidar que morim, que diu la Sílvie.
Bah. Si no moríssim, em tallaria les venes d'avorriment.
Al llegir hi tolero la palla, la brossa, els complements, la història. En llegir, accepto la ficció com allò que embolcalla el concepte, de la mateixa manera que a la cuina hi accepto el procés de cocció per molt que m'enamori el peix acabat de pescar. Tolero la història tot i saber-la anecdòtica, dispensable, intercanviable. La tolero perquè és part de la vida, és l'alfabet amb què ens parla.
A l'hora d'escriure, però, la història se'm fa insofrible, i no sóc capaç de gastar els cinc minuts que costa fer el sofregit per tal de presentar el concepte d'una manera més digna, l'hagi de consumir jo o l'hagin de consumir els altres. No sóc capaç de bastir l'escenografia, el decorat, no sóc capaç d'aixecar les pseudorealitats en lletra escrita que acompanyaran el concepte i li faran més passable el neguit de formular-se.
Això em provoca diversos problemes. Per una banda, aquesta impossibilitat d'escriure palla em porta a deixar d'escriure quan els conceptes no m'assalten, és a dir, a limitar-me a vegetar pels boscos, esperant la pluja vora els arbres, i amb ella, la llampegada genial i furibunda, que tot ho mata i tot ho encén, però efímera i irracional com un orgasme.
Per altra banda, aquesta incapacitat per a flexibilitzar el que escric, aquesta ineptitud quan toca "elaborar" les coses fa que els meus escrits siguin secs, indòmits, maldestres i indigeribles. A més, intentant anomenar les coses pel seu únic nom em perdo un meravellós món de matisos, l'univers, suggerent i encegador al mateix temps- dels recursos literaris i la xerrameca minúscula.
M'agrada pensar que les historietes i els complements, els petits detalls, per dir-ho amb un cert amor, són la pintura pel pintor, les pinzellades de l'artista, i que només a partir de l'acumulació de traços l'espectador és capaç d'arribar a percebre el missatge, i rere el missatge, la idea.
Però retornat a l'Escola de Nova York en concret i als abstractes en general, admiro com es desprenen de l'espectador entès com interlocutor inútil i sense capacitat d'abstracció i s'atreveixen a bastir conceptes amb una rudesa i una sinceritat mai conegudes fins ara. Amb l'afegit que, enlloc de tancar-los com s'ha fet sempre amb els bojos, la societat, tot i no entendre'ls massa, se'ls comença a rifar fins a estendarditzar-los. Bastir conceptes fins a parar boig, i acabar mort, suïcidat pels puestos.
Escriure. Vèncer el pànic a mirar-se i l'embruix de la desídia per picar i picar, fins que, més o menys i sense voler-ho, el Sant Josep, que avui més aviat sembla un Sant Pere, acabi sortint d'entre les línies. Escriure fins a pintar com Rafael. Després ja en parlarem.
Escriure per creure que tot té un sentit. Per oblidar que morim, que diu la Sílvie.
Bah. Si no moríssim, em tallaria les venes d'avorriment.
Llençat per A a les 12:34 AM
