Acostar-s'hi

Eren les 10 i poc quan he obert els ulls, avui. No sé quanta estona ha passat. Tant li fa. Des del llit, he rodolat amb fúria fins a caure fora, clavant-me la prestatgeria a l'esquena. El cop ha estat dèbil, no ha caigut cap llibre. M'he enfilat novament al llit, m'hi he tornat a llançar, idèntic resultat.

Sota la dutxa, he capgirat l'aixeta fins a la fredor absoluta, i sota la pluja glaçada he cridat i he plorat, sacsejant-me, gemegant fins a aguantar-ho. Uns llargs minuts més tard, quan ja no notava res he tancat l'aigua.

M'he llençat per les escales, expressament, entre el cinquè i el quart i entre el primer i el principal. Li he xisclat "puta" a la veïna que ha sortit a auxiliar-me. Alarmada a tornat al pis i ha passat la balda.

Amb sang als llavis i els pantalons esparracats he sortit al carrer i, sense pensar-m'ho, m'he llençat a la via, entre dos cotxes aparcats. He picat amb l'asfalt a la cara. Cou. Cap frenada, res m'atropella. No passava cap cotxe.

Bocaterrossa a l'asfalt, veig aproximar-se un taxi, que s'atura a escassos cinc metres d'on sóc. Els segons passen i el taxista no baixa. No es mou ni renega, em mira llunyà, amb tranquil·la desconfiança. M'aixeco amb resignació, m'espolso i començo a caminar.

Camino pel carrer, ennuvolat matí de diumenge en dimarts. No hi ha ningú. Un cop a l'Avinguda, la travesso novament sense mirar, novament sense sort, i em quedo palplantat al mig, entre els dos sentits.

Començo a caminar seguint la línia contínua, deixant que se m'emporti, com una cinta d'aquelles dels aeroports. Els cotxes em passen a tocar, folls, a la seva.

Un guàrdia se m'acosta i el miro fixament, sense apartar la mirada. Quan em pregunta no contesto. No l'escolto. No hi sóc.