Dioniso una noria

Los múltiples sentidos de la vida
Que uno se imagina para calmarse
Se agitan un poco, y luego se acabó.
Houellebecq

D'acord senyor Clair, l'art és banal com una puta cordovesa, però no per això cremarem altars o empalarem videoartistes, no per això ens posarem a estudiar els antics o la gramàtica minimista. Vostè viu a un altre segle, el segle de les avantguardes i els ismes, les drogues dures i els feixismes: Breton i el surrealisme, Tzara i el dada, Auschwitz i el nazisme, Picasso i mimètics, Aerolínies Jefferson i els lisèrgics són les postals i les històries que l'hi encotillaran la cripta.

Nosaltres, en canvi, som hereus de Nagasaki i Txernòbil, i som mutants i morts en vida malvivint en la boirina termonuclear prèvia a la fi del món, a l'extinció de l'espècie, a la fi del raonament, el blanc sobre blanc que profetitzà Malèvitx ja fa noranta anys. Deu anys abans del rus, el 1902, Von Hofmannsthal diagnosticava també la fi del llenguatge, i vostès han tingut tot un segle per rebatre-ho, sense massa èxit a jutjar pel molt que xerrem i el poc que ens diem avui en dia. Som doncs, hereus de la bomba, la bomba com a punt, principi de res, big bang a la inversa. Sabem que morirem rostits alguna dècada propera, i dediquem els nostres dies al desfici i la banalitat, al fornici públic a la Grand Platz. Deixi'ns gaudir d'aquest últim acte, vell pulquèrrim, deixi'ns abandonar-nos al primitivisme high tech d'aquests temps ultramoderns, deixi'ns fruir d'una animalitat llargament submergida, deixi'ns canviar la ja inútil i trillada reflexió pels actes reflexos, deixi'ns rebutjar la raó i abraonar-nos a les restes del banquet històric, opulent i putrefacte d'aquest fin-de-siècle planetari, fukuyàmic.

Deixi'ns bramar en versos macarrònics, deixi'ns emocionar-nos amb electropop androgin, deixi'ns matar-nos en tsunamis alcohòlics, deixi'ns escriure la nostra part de la història amb la nostra pròpia gramàtica: pagana, irreal i nàufraga d'una ignorància i alegria infinites.