Potser per això encara ara camino encorbat

Érem al típic bistrot parisí, a quatre passes de l'Ile de la Cité. Vas triar tu, el racó de les formigues. Aquell dia pagaves tu. Se'ns esgotaven les hores a la capital del nostre món, i vam demanar en silenci, conscients del moment, interrogant-nos cadascú sobre aquell àpat, que abans dels entrants ja tenia gust de comiat.

Recordo que em va molestar el fum de la parella del costat, que fumava amb l'estirada elegància francesa la cigarreta d'havent dinat. Em va sobtar que allí, a la ciutat perfecta, m'ataqués aquell fum fantasmal, que ja creia extingit.

Vaig renegar dels francesos i aquell va ser el to de la conversa. Podria haver-te dit alguna cosa com "aquest fum som nosaltres" o "la vida és fum, fascinant i efímera" o no dir res i, senzillament, besar-te.

Però no vaig saber estar a l'alçada i ara aquell últim petó desexisteix.