live in technicolor

Fragment inicial d'una novel·la inacabada -de començar- de l'estiu passat. L'he localitzada i m'ha fet gràcia. Qui sap, potser la continuo.

_____________

La meva vida recent, si l'acotem a l'insofrible període estival que m'ocupa, es redueix a dormir, jeure, llegir, currar, atipar-me i beure.

Respecte al beure, i més enllà d'esporàdiques pseudoborratxeres tot sol -amb el grau de patetisme que, per molta lírica que hi posi, acaben tenint-, acostumo a fer-ho en companyia del pintor Santafé.

L'estimat Santafé té la mateixa pretensió que jo a sucar els laments en vi barat, però diríem que, per la seva joventut més prístina, manté un "aguante" més elevat que un servidor, sobretot en aquelles jornades en què cal donar la talla, davant de mosses o d'una audiència entregada. Jo sóc el primer en defallir, en articular malament, però alhora tinc l'honor de ser el que es retira a temps i, posats a treure-ho tot, ho faig a casa i en la privadesa d'una letrina coneguda.

En el nostre dia a dia actual, molt menys esforçat i tens, en tenim prou amb una ampolla i mitja de Raimat Abadia per fer lliscar les ànimes pendent avall i, en la rodolada, apuntar-ne les frases cèlebres o les lamentacions més dignes. Sí, la cosa funciona més o menys així, obrim la primera ampolla enmig d'un silenci, si bé no incòmode, més aviat poc confortable. Tot seguit, passem a les abatudes lamentacions setmanals -"mai seré acceptat", "mai seré reconegut", "no trobo una puta galeria", "no em poso a escriure ni que em matin", etcètera. A l'arribar a la mitja ampolla, les nostres converses ja flueixen sense embuts, en una curiosa barreja idiomàtica -el català parla castellà, i el castellà acaba parlant català- i o bé ens tirem els plats pel cap en debats de caire més aviat filosòfic -el subjecte com a part de la creació, el discurs en l'obra artística, per citar dues polèmiques que encara fumegen- o bé ens dediquem a la tertúlia lleugera sobre conys, art i d'altres insolències.


(...)