Prokofiev

Si estenc en creu els braços,
topo amb els murs d'un túnel sense fi
Foix

Viure, anar tirant,
malgastar alenades
en la partida d'una única tirada.



Diverses coses que haig de dir abans me les faci a sobre.

- Sabadell molaria, si fos a Àustria. Amb tot, apunto la ciutat subterrània de Toronto com a cosa que haig de veure abans de morir, sortir amb mini tot i els -20 graus i accepto creperies ètniques de parets blanques com el proper Starbucks. Si tingués mil vides us en regalava dues mil.

- Morir-se està sobrevalorat. Dies -pocs- de pensar que no em faria res morir-me, que no hi perdria res. Dies on tot és secundari, fins i tot tu, dies en què, suaument, la possibilitat de morir s'iguala a la del proper cubata. També hi ha dies que no, és clar, quan la rutina t'ofega cal un demà per trucar a aquell, resoldre aquell follón, comprar repelent dels mosquits o aconseguir entrades per la Pina Bausch. Els fills com el que t'obliga a quedar-te, però més enllà d'això, acceptar morir com l'evidència que no tens res prou fort, prou ferm, prou total que t'obligi a quedar-te. Viure com un parèntesi de merda en el no-res, però un parèntesi brillant, sonor al que, lemmings, ens hi aferrem. Ser pàtria o apàtrida, que diu en Vila-Matas. Entre la sort i el patetisme, em quedo amb la segona opció.

- Dos tipus de parelles, aquella amb qui topes, partida de pinball, i dius vale, està bé, aniré jugant a aquest número igual que jugo al 13 negre o el 5 vermell, noies que apareixen, perduren, se't posen bé i t'acabes quedant, provem-ho, descartades les altres, prendre una opció. Noies va sí, noies sopar, noies follar, noies parella, noies matrimoni, fills i hipoteca, DIY and wonder. A les noies opció hi enfronto les noies obsessió, les noies que coneixes i hi vas de calaix, les noies precipici o barranc, les noies iman, les noies que un cop vistes vistes intueixes, diries o saps que has d'acabar amb elles o res tindrà sentit. Noies prendre't la son, noies no et marxo del cap, noies totes les altres són extres maniquins parodies penúries al costat meu. Noies majúscules, noies tragèdia, noies l'únic que val la pena de Grècia. Noies el teu nom a totes hores, noies digues una sola paraula i em salvaré, noies tan perquè que les altres semblen paper maché. Noies totals, primer i últim vers de poema que en realitat és aforisme, màxima, l'únic motiu per viure.

I en la dicotomia triar, és clar. Tothom és lliure d'escollir paper en la història. Tramoista, bufó, extra o ballarí primer: tu mateix.