The Wild Blue Yonder

Podría haberte mentido, aseguré, como
hace la mayoría.
Buk

No puc viure sense vosaltres.


I sí, el d'avui serà un d'aquells posts patètics, inaudits, amb el que m'asincero amb mi mateix i em faig les paus durant uns mesos.


No puc viure sense vosaltres. Sou la única llum d'un bosc de tenebres. Sou els únics que m'enteneu, i al mateix temps, els únics a qui admiro. Sou els fars, els nominats, els templers, els filòsofs, els prestidigitadors, els humoristes, els remers de la meva galera. Les úniques pinyes que menjo i d'altres genialitats almivarades.


Aquest és un post de vergonya aliena, però que, com una supuració en el rostre d'una supermodel, algun dia havia d'aparèixer.


Em trobo sol i desemparat entre la mediocritat generalitzada. I no és un tòpic, avui no. El món és un catàleg d'hipoteques, bancàries, existencials o intel·lectuals, volgudes o ignorades. Tothom va lligat de mans i mànigues, tothom vegeta en la passivitat catòdica, i en canvi vosaltres...


He avisat: Un post on el superhome es treu la capa, un post de visita a l'uròleg.


Vosaltres, com miralls, com personificacions i respostes a precs i ànsies perpètues. Amb la vostra màgia encadenant paraules, amb el vostre minimalisme expressiu, amb l'elegància innata amb la que, volent-ho o no, em deixeu sistemàticament sense paraules.
I feu que em trenqui les banyes per parir còpies barates.


D'aquest post no en parlarem mai. Cap d'aquestes paraules haurà sortit mai de la meva boca, del meu teclat. Vosaltres continuareu caminant impassibles, amb la mirada fixa, com si res hagués passat, com si no anés amb vosaltres.


Elles, les úniques a les que admiro, amb aquella barreja tan mística d'enveja sana i malsana, quan en pariu alguna de genial i només em queda treure'm el barret. I no ho faig, we have to keep moving, as if nothing happened. Els homes som burros: al penis se l'enganya amb videos, al meu cervell només el convenceu vosaltres. I ells, el mateix. Sou únics que em feu tremolar d'emoció, empetitit, avergonyit de la cuirassa megalòmana que gasto. El patetisme propi no té fronteres.


Aquest post mai no ha existit.


Vivim plegats i no ens trobem mai, mites que no haurien de deixar mai de ser-ho. Però junts, tots junts al Four Seasons del Seagram Building, el vespre abans de la sorollosa inauguració, quan tot era perfecte i la nit s'albirava infinita. Increïble. Inacabable.


Aquest post és pura il·lusió.


Sou els Shakespeares, els Buks, Els Jean-Lucs, els Jean-Michels que poblen el meu imaginari. Sou reals, i sou fantàstics. Quan passeu a la història em vanagloriaré d'haver-vos conegut primer... I us maleiré com fa el cretí quan el geni esdevé mainstream. O potser mai ho sereu. Sou massa bons. També ho sabeu. Torno a creure: sou i sereu els sants del meu devocionari particular.


Ja es vaporitza, ho veieu?


Només davant gent com vosaltres té sentit la paraula fan. Ho vulgueu o no, continuaré llegint-vos de bon matí, abans de treure'm les lleganyes, abans de la més mínima higiene, a l'espera de noves llums, nous regals. Continuaré seguint-vos la pista, els comentaris, els blocs privats, col·lectius o secrets. Si em deixeu, es clar. Rient i plorant a la vostra i a la meva salut.

Aquest post ja no hi és. I és així com ha de ser.

Gràcies.

Shhhhhht!