Poma

Llarga conversa amb Gallart, Coromina, Frigola.
El tema de gairebé sempre: les dones.

Josep Pla

El tema de gairebé sempre: les dones.

Ahir, sobre uns pits que tots dos considerem insuperables, uns pits que, d'haver-los vist sense noses, superarien amb escreix els de la Venus de Milo de fa unes setmanes, superarien qualsevol fruita prohibida, qualsevol màrmol renaixentista, qualsevol melodia celestial. La inspiració retrobada del poeta decrèpit en les cireretes, exquisides i abundants, d'una cara bonica.

En definitiva: sort que no els hem vist en la seva màxima esplendor, perquè ara serien folls, malalts del seu embruix.

Sobre aquest pits, i objectivat el marc coincident, apareix la divergència. Per l'amic pintor, el moment clau és a classe de gimnàsia. Veure'ls bellugar-se, posseïts, esclatants, sota una trista samarreta blanca superava qualsevol Santa Croce.

Per mi l'esclat succeix precisament en l'estat de repòs, en la pausada oscil·lació d'un respirar meditatiu, en el que s'insinua sota la samarreta ratllada. La seva veu endolcint-me la orella com el més maquiàvelic i lasciu dels psicotròpics, i el meu cervell mirant-la i mostrant-me-la sense samarreta, nua, pura: Total.

Per mi l'excitació màxima vé d'imaginar-me aquests pits, i d'explotar, en un segon, els milions de possibilitats que m'oferirien. Deixar volar el cervell per fer-los meus, punt i principi de la meva cosmogonia. Canònics.

Per ell, l'excitació màxima vé al veure'ls propers, factibles, reals. La màxima carnalitat a escassos tres metres, la font de la joventut sota un mil·límetre de tela. Pits com fars, pits com el cant de les sirenes a les que obeeixes de gust. Carn de qualitat suprema. Sexe excels. Bellesa activant tots els ressorts.

Per ell, la carn a taula. El paradís en la queixalada.
Per mi, l'univers rera la tela. L'infinitud en la seva mateixa existència.

Estimat Àlex, com et vaig dir ahir i et repeteixo ara:

Confons pornografia amb poesia.

Buidar els ous no soluciona res. Es tornen a omplir i torna el desassossec.
Buidar la ment amb pàgines i pàgines de poesia és una meravella. Una ment que, un cop buida, es torna a omplir. Glòria.