Bricolatges i homenatges

Penjat a Suntory, quina imbecilitat.

_________

Pàmies i el compromís

Arribar a una banalitat profunda pot ésser,
al meu entendre, un autèntic propòsit literari
Josep Pla

Anant més enllà de la multitud d’afalacs que Pàmies està acaparant pel seu últim llibre, el Si menges una llimona sense fer ganyotes, l’escriptura que esgrimeixen ell i els seus –la capelleta del gintònic de Sant Gervasi- continua estant qüestionada. A Monzó, Moliner i Pàmies se’ls acusa de fer una literatura deslocalitzada, poc compromesa, ascètica, que eleva les anècdotes a la categoria de narrativa i que omple pàgines i pàgines d’enginy burleta sense cap mena d’ideologia o de missatge més enllà del menfotisme esteticista.

El mateix Pàmies no és aliè a la polèmica, i ell mateix és qüestiona la seva implicació en el que escriu al segon relat del seu últim recull, La nostra guerra, un dels més reeixits de tota la recopilació. A La nostra guerra Pàmies es pregunta si tanta contenció no és, en el fons, “una mena de por”. Por a implicar-se amb els seus personatges, a abandonar la trona d’omnipotència des de la que escriu per tal d’acostar-se als personatges i, com narra al relat, sentir-ne els gemecs i renecs, atrevint-se a assistir-los en l’última alenada i a intentar desxifrar-ne el darrer lament.

L’opció de Pàmies és, per sobre de tot, estilística, i la seva escriptura nua, àgil i d’un realisme impressionista és excel·lent pels objectius que es proposa, l’eterna crònica de l’absurd postmodern. Per parlar dels temps que vivim, de l’estrès existencial al que estem sotmesos no hi ha res millor que una prosa igual de frenètica, que salti de tema en tema amb la mateixa velocitat amb que nosaltres passem els ulls les pàgines. Per retratar el llindar del segle XXI cal una prosa igual de vertiginosa que aquests temps, cal que la mateixa dinàmica folla que guia les nostres vides enllaci els seus sintagmes.

Dit d’una altra manera, per entendre el segle XXI ens cal una literatura del segle XXI. Ens ho avançava el profeta Pla fa prop d’un segle, amb una clarividència fora de sèrie al referir-se, en aquest cas, a l’irracional adoració a Verdaguer.

La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d'un escriptor d'avui davant la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina és d'un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l'excepció –el realisme– ara és la regla.

El problema que se’ns planteja, doncs, és que Pàmies ha trobat el to adequat pels seus divertimentos però se n’adona que la seva postura d’observador burleta no li serveix per expressar les reflexions, opinions i pensaments que, des de la l’experiència adquirida, ara l’aclaparen. Pàmies necessita trobar el to i el punt de vista adequat per a la seva escriptura de maduresa, un estil que, sense perdre la frescor, la vitalitat i la ironia que el defineixen, enllaci amb el rigor, la seriositat i la implicació profunda a la que se sent cridant. Pàmies es troba en un moment clau, decisiu: la posteritat que truca la porta, i l’autor decidint si obrir i donar el tot pel tot o bé no respondre, restar en silenci i fer com si no hi fos.

Pàmies, arriba l’hora de la veritat i el més calent és a l’aigüera.