Viure en tres temps

I


Viure és una adicció de suma zero:
acabar l'ascens sota terra.

Vivim, emperò, sabent que el joc s'acaba,
entestats en fer-lo durar,
fer-la girar,
empenyent, empenyent com si ens hi anés la vida.

Construim una cosmogonia que caduca.
Alcem valors absoluts, els relativitzen,
i ni déu ni sa mare
ens mantindran
el castell de cartes dret.

El dolç és dolç perquè les taronjes són àcides,
el vi bo i el sexe excels.

Tu ets tu i les teves baixeses.
El que tirà la primera pedra morí apedregat.







II


Perles.
Parlo de casualitats meravelloses.
Parlo de pedres precioses,
l'excepcionalitat que et tria,
l'inimaginable que t'escull.

Parlo d'allò pel que val la pena viure,
parlo de VIDA en majúscules,
parlo de combustible per l'ànima,
cel·loide pels records.

Parlo dels moments que et passaran
davant la cara al morir,
parlo de la noia que no et mereixes,
de quan la realitat esmicola somnis avantatjats.

Perles. Perles que el mar s'endurà.








III




Moments: Inicis, finals.

L'ànima no accepta analgèsics,
perdre és el verb més conjugat.
El record com el consol dels
palplantats, dels consumits,
dels ja enterrats.

Accepta que la perdràs.
Accepta que un bon dia
-assolellat, a més- t'abandonarà.

Enrere les circumstàncies,
recorda en futur:
Ho sabies.

Planys fora de temps,
capficar-t'hi, buscar al traïdor
són errors, fer el mal major.

Oblida el destí,
puleix-te les rendes.

Mal negoci el dol
abans la defunció.



El visqueren feliços menjant anisos
com la mentida més repetida de la història.





_____________________
Per pulir... Sobretot la tercera part.

Un poema que finalitza sense cop a la taula no és un bon poema.