I wish it was noneday

Aquestes últimes setmanes estic fent neteja al compte de Gmail.

Per molt que els fancy advertisers de Google parlin de no haver d'esborrar mai correus, the truth is que estava ratllant el 80% de capacitat i calia posar-hi ordre d'alguna manera. I no se m'ha acudit res més que descarregar-me els correus al PC, en plan old style.

La gràcia de tot plegat és que, en aquest procés de recuperar correus deixalles, mailings massius, cadenes pèssimes, etcètera, et trobes amb correus mítics que, com en les correspondències literàries, tenen una qualitat excepcional i esdevenen testimonis inmillorables de tu mateix un o dos anys enrere.


Des de flirtejos impossibles fins a contes de fades que duraren... el que havien de durar, passant per relacions d'amor-odi, muses topant de cap en una i altra soca, primers passos de relacions ara consolidades, aparicions intenses i fugaces o passatges de les històries (Avui sóc Romeo, demà Otel·lo) que hem viscut, que encara vivim.

Tots aquests retalls, però, són compartits entre dues persones, i sovint dubto de recuperar-los, de reenviar a l'altri aquell correu per veure si l'emociona tant com a mi, per copsar si, al contrari, no li desperta la més mínima emoció.

Si me n'estic és perquè la realitat sol ser una mica menys màgica, i davant d'aquests estirabots sovint [tinc experiència] em prenen per un boig amb ànsies de remoure el passat -sobirana estupidesa- o de voler reobrir ferides o portals ben travats.

Mai entendré aquests que viuen dels records però en fan recollida selectiva.