A Forest

Quin altre record tendrem sinó el diluvi?

Creus que vas de tornada i no hi vas, perquè no hi ha anada ni tornada, no hi ha camí, no hi ha trajectes paral·lels ni autopistes col·lectives ni carrils d'alta ocupació. Vivim camp a través, i només hi ha l'exasperant solitud del jo, la impossibilitat de comprendre plenament a ningú, la perpètua solitud en companyia que delicadament ignorem rere festes, orgasmes i confidències. Vas i vens, reüllant-me, i jo vaig i vinc, desitjant-te, però a l'hora de la veritat caminem sols dispersant-nos pel desert, i només som miratges els uns als altres.



Tornes i ja no és que et sentis descol·locat, ja no és que hagis perdut el ritme amb amics, a la feina, amb la família. Ja no és que necessitis uns dies d'adaptació i el jet lag corporal s'allargui al teu jo social, no. La realitat és que tornes i comences a plantejar-te el perquè del verb, comences a confondre l'anar del venir, el tornar de l'anar-se'n, tornes i comences a veure't minúscul, tippexià, esborrable, suprimible o al contrari, enorme i obtús, gegantí i deforme entre un món de fireta. Tornes i comences a no entendre res de tu, de la vida que, segons sembla, he triat, de la vida que has deixat aparcada uns dies i ara tornes a calçar-te, la vida que ara tornes a a pilotar, després d'un standby, coma voluntari. Tornes i tot és erroni, l'equivocació és norma, tot significa res i les coses les persones i els dies són superflus, menyspreables, de cartró-pedra, barats i inflamables. Tot sembla de broma, tot paresc de riure, tot forma una muntanya d'insignificances que fotria finestra avall, fins a retornar a l'estat primigeni, l'habitació buida, la ment buida, la vida buida: el desert.

El no prendre cap opció com la millor de les opcions.