Ja pot ser que sostregi, ja, però ja em direu què cony hi fa la gent anant de vacances a Dublín, Tunísia o Frankfurt, per citar-me en tres exemples recents. Tirar fotos, follar a l'hotel, morir-se de pena: poca cosa més. Que d'acord, hi ha les vacances recol·lectores, convenientment estructurades en els catàlegs 'Veure llocs nous', 'Conèixer noves realitats' o 'Obrir-me a nous horitzons' (aquest darrer liquidant-se amb un 12% de descompte per l'errada conceptual, que s'arreglarà la nova temporada) que de tant en tant està bé viure, però són les males vacances, i ho sabem d'antuvi. Anem a Zurich, Torí o Lisboa per establir les ciutats minúscules al costat de les quals París o Londres, Berlín o Nova York ens semblaran les capitals del món. Visitem les rodalies del planeta per valorar les places majúscules. Mesurem la grandària dels quatre punts cardinals del món comparant-los amb les engrunes del planisferi. Rodem el món per tornar a Alexanderplatz, Hyde Park, el Pont de Brooklyn o l'Avenue Montaigne. Avui em preguntava perquè tornem cada estiu a les mateixes ciutats, i la resposta era òbvia: perquè són els únics llocs on val la pena tornar. Londres, París, Berlín, Nova York. Visites fugaces, flotar pels carrers, carregar combustible per aguantar l'any sencer.
