Lafayette

No hi havia a València un tanga com el teu

A les cinc de la matinada ja no puc dormir, i decideixo començar el meu dia minuts després d'acabar l'ahir. Continuo amb l'agònica memorització del poema de l'Estellés, estellosa si se'm permet la rima Feber, mentre passejo per blocs que són caixes d'Alpinos i continuo fent-me les mateixes preguntes d'ahir i arribant a les mateixes no-respostes d'ahir, continuo deixant portes obertes i l'amor bufa fort i s'ho emporta tot, de manera que cada dia em toca moblar-me de nou. El meu pis és una ampolla de vi, casa meva verbs moneda dues cares com anar i venir. Tinc una data de caducitat al dorso i m'entesto a no tastar-me fins llavors. Somio paisatges agres i a l'estona dels tràilers et revisito el coll. Faig una olor que no és la meva, com de condó llençat per terra, devastat pels mosquits i atordit pel Pynchon, com sempre excessiu. L'agost no existeix, i trampegem el buit copypastejant-hi diumenges, els diumenges que, amb paciència, anàvem fent desaparèixer durant l'any. No és això, em dic, no és això el que em tocaria viure escriure o llegir. Això no és vida, això no és literatura, això és ben bé una puta merda. A les cinc i poc de la matinada, cansat de tanta terceres persones terceres conjugacions, decideixo finalitzar el no-dia acabat de començar. Me'n torno al llit.