Borgonya 2008

Menos ropa, caperucita

"Vull una nòvia com la teva", li vaig dir l'altre dia a un paio, tots dos ben torrats de matinada. O potser no li vaig dir, potser vaig somiar-ho, fent malabars entre la pota i el llit, entre el ser i l'estar escassos minuts després de trobar-me'l. O potser ell no existeix i només veig murs allà on hi ha peatges o càstings, pagar o no, somriure i llestos. Potser sí que vaig sentir el "ti-ti" del teletac, el ya te llamaremos. O potser no era la seva nòvia, aquella, potser era un efluvi d'aquests que pugen com rots o bombolletes, com l'atur, la cotització dels Pollock o les vacances a Portugal. O potser ella no existeix, i allò que ballava era una refracció teva, conjunció atmosfèrica SLASH conxorxa dels homes del temps per fer-te aparèixer allà, tan blanca, remenant-me divertida. O potser no hi havia ningú, ballant a la plaça, només jo i el got i la barra, com sempre avorrida, i les ganes de manifestar-me. O potser no hi era ni jo, allà, ara que hi penso, potser només hi havia la lluna tota sola, sorpresa i dient "¿donde está la gente?" com a l'anunci aquell o com al videoclip de quan la Björk era jove i encara plorava.


En fi, els que escupen el vi em mereixen el mateix respecte que les bulímiques.