I recuperes els pantalons llargs i tot plegat té un aire de tancar parèntesis, de sospirar i que surti un punt final, aire d'anar a un casament o millor encara, de la prèvia d'un casament, tot té un aire de cita amb una exnòvia que vols que et vegi guapo, desacuradament elegant, aquella elegància d'anar al Liceu i reivindicar-te jove i elegant, partícip de l'elegància malgrat t'atipis al shawarma a l'entreacte i taquis de tahine l'americana, aquella elegància moral del Liceu, d'anar elegants perquè podem i perquè ens dóna la puta gana. Bisons i tuls i xals en versió pantalons llargs i afaitat. Catifa de fulles a les Tuileries, marrecs amb abrics a la nòria i lluny, ben lluny queda el homelessisme militant d'altres temporades, et fas gran i la barba ja no enorgulleix, només delata, així que t'afaites per tu, per ells i per donar una benvinguda solemne a la tardor, amb qui hauràs de compartir moltes hores i no és plan que la primera imatge que tingui de tu sigui descuidat, vençut, rendit a les bermudes o els gayumbos, no pot ser que la panxa immaculada sobre uns boxers vells acabi marcant el to de l'estació. I passes la tarda assegut a la terrassa, sentint els amics xerrar, absort en ells i absort en tu i absort en aquest cel tan diferent que es pon a la meva esquena i veig reflectit en un edifici mirall, nyap postmodern de cristalls opacs que naixia per encabir-hi brokers i ara acull una perruqueria. Primera tarda de tardor -la tardor sempre és una tarda- absort en les vides dels altres, dels que passegen pel carrer o juguen a pilota o condueixen bòlits cap a enllocs. Lluny de l'abril i el somriure impostat de primavera. Lluny de l'hivern que glaça els rellotges. Lluny de l'estiu i l'amagar-se sota les pedres. Tardor. Tardor, sí, tardor, la meva estació.
