73 euros per anar a veure la Pina Bausch els pagarà ta puta mare. Pensava, tornant del paisatge urbà més collonut que conec -bé, potser el segon més collonut- que amb això de la poesia passa com amb la música, que se'ns han avançat els matemàtics, aquesta xacra asocial que tolerem per pur relativisme, com els okupes, com els registradors de la propietat. D'antuvi tots cantàvem, sense importar-nos si entonàvem o no, cantàvem i fèiem gresca i allà ens hi deixàvem la veu i els músics vinga a fer ritmes i a colpejar rocs i tot plegat era una farra, rave plistocena, tots érem feliços cantant perquè cantar era natural, el que havies viscut, una realitat semàntica, que dirien els epistemòlegs. Però van venir els putos grecs, tan avorrits i plastes com sempre -l'última, el yogur grec-, i van començar a comptar i van parir les matemàtiques, i els tons i les octaves i la distància entre les notes, que portaven a les mateixes notes en sí i a tota una formulació que t'obliga, per poc que tinguis un talibà d'aquests a casa, a callar sota la dutxa. Amb la poesia ha passat igual, la gent escrivia i saltiragonsava, versava i s'emborratxava sense pretensions, amb ritme i humor, però van arribar els metròmans, la trista llegió dels comptaversos -noucentistes- i vinga a comptar, vinga a detectar sinalefes i descomptar síl·labes àtones, vinga a transformar la màgia del vers en trista matemàtica. De veritat, des que vau arribar que aquí no hi ha festa i això és un avorriment suprem. Us aviso: em faré del Betis i llavors vindreu amb laments...
