escàndol, catàstrofe

A poques hores per l'examen, volto pel llit neguitós. No són les creus ni ningú, és el xiular de la locomotora, agut i desesperant, que ja no pot enfilar-se més octaves i serà estimbar-se o els meus timpans. Noto un formigueig pel cos, un formigueig literal, com de milers d'insectes clavant queixalada. No m'he mort pas, encara, serà cosa del llençol que se'm desfila a la panxa. Els grans déus em torturen. Vale no. Bueno sí. De fet em passa amb la literatura que, collons, és una puta excursió organitzada. Que sí home, que sí, que vas viatjant i els llibres són collonuts, amb unes vistes brutals, paratges únics de gastronomies estelars, però tot està tan senyalitzat, hi ha tanta botiga de souvenirs i tanta samarreta de record amb cita afectada, tanta postal, tants companys de viatge plastes i tanta cua per retratar-te amb el poeta mort de torn que tot plegat, acaba perdent la gràcia. Bé, només era dir això, tampoc vull allargar la metàfora. A l'altre línia m'espera la mandra amb les ungles pintades.