Partir i viure o bé restar i morir

I vas tirant, menjant-te els nos i empenyent la vida minúscula, convencent-te que l'avui és emportar-te els trastos menys lletjos d'aquest mercadillo d'insignificances, empassant amb ràbia la cantarella neoimbècil que ven la realitat com l'únic que veritablement tens, com l'única cosa certa. Si l'ara ho és tot n'hi ha per posar-se a bramar, penses quan caus, però t'aixeques i continues traginant hores amunt i avall, engranatge desnatat.

Avui vivia o minivivia, vist així, i m'anava bé, no et pensis, em distreia amb els no-resos i per unes hores no tenia la consciència del buit, per unes hores oblidava que existeix l'abisme i vaig comprar-hi el pis a tocar. Llavors ha estat anar a agafar el tren a Catalunya, en aquell hall gris i pudent, i començar a recordar aquelles tardes d'hivern en que t'hi esperava, aquelles tardes al costat de l'enorme rellotge d'agulles esperant-te, frisant per veure't, l'infinit en el minut o dos tard que sempre feia el teu tren, i tu pujant les escales mecàniques, amb aquell abric marró fang o amb aquell altre de taronja publish post, acostant-te cap a mi somrient, com si sonés Damien Rice, com si jo fos en Jude Law i tu fossis -de fet ho eres- la noia més perfecta del món. Recordo aquells cinc, quatre, tres dos un segons fins que m'abraçaves, i sempre ens abraçàvem amb força i urgència, com volent recuperar en trenta segons les hores que feia que no ens veiem, i llavors submergia el nas als teus cabells i t'olorava, gustos i colors que encara ara em trasbalsen. Els entrants abans del banquet acabaven amb un petó dolç, universal, dinosaure, que no sé com t'ho feies però sempre tenia el rastre d'aquella primera vegada.