Pomera

Estimat llepapits,

El que no faré, perquè crec en les paraules com a creadores de tota cosmogonia, és rebaixar-me a acceptar que aquell parell de pits eren "poesia" o, com tu intentes colar-nos, "la poesia". Per sort he nascut en un món on el llenguatge estava inventant i desenvolupat, i així he pogut crèixer en base a una sèrie de conceptes i idees que prenien forma al meu cap a mida que aprenia a verbalitzar-los. Collons, què t'haig de dir del gir lingüístic que no sàpigues ja.

Poesia és una composició humana, en general escrita, si es vol exaltant la bellesa interior, exterior o eterna d'un camp, d'una idea o d'uns pits majestuosos. I acceptant la idoneitat poètica d'aquesta descomunalitat pectoral, t'emplaço a recol·locar el conjunt arquitectònic del que parlem al camp semàntic de la bellesa, de les obres mestres, de les meravelles del món, però no de la poesia.

Pobra poesia, tants segles per intentar definir-la, tantes planes omplertes en va, perquè un filòsof, endut per la trempera, confongui causa amb conseqüència i et barreji a tu, etèria substància mística, amb la natura -màgica, això sí- que t'engendra.