Matterhorn Peak
El meu viatge pel pensament asiàtic m'ha portat al budisme dels beatniks, i mentre no us il·lumino [gag budista] amb una disertació sobre el Mahayana de carretera o el Zen del Dharma Lion he pensat a comentar-vos un tros de l'Aullido del mateix Allen Ginsberg, el poema clau de la generació beat i una oda comparable al Canto a mí mismo de Walt Whitman, poetastre americà adoradíssim pel mateix Allen (Where are we going, Walt Whitman? The doors close in an hour. Which way does your beard point tonight? Ginsberg a "A supermarket in California", un poema que, seré marica, recorda a un relat meu) a qui multitud de vegades va somiar en donar pel cul, com l'amic Bruno podria explicar-nos llargament.
L'Aullido ha estat considerat un cant a un temps i a una societat [la dels seus], ja que es tracta d'un poema extensíssim [només algun pirat s'ha atrevit a llegir-lo sencer en els nostres recitals] com bé explica la Wikipèdia. Jo només em dedicaré a explicar-ne la primera pàgina, que per més inri, té mil històries amagades rere cada vers. L'engego tot sencer i després el trossejo. Agafaré la versió en castellà porque yo lo valgo. Que vagi de gust!
Aullido (1956)
He visto los mejores cerebros de mi generación destruidos por la
locura, famélicos, histéricos, desnudos,
arrastrándose de madrugada por las calles de los negros en busca de
un colérico picotazo,
pasotas de cabeza de ángel consumiéndose por la primigenia conexión
celestial con la estrellada dinamo de la maquinaria de la
noche,
que, encarnación de la pobreza envuelta en harapos, drogados y con
vacías miradas, velaban fumando en la sobrenatural
oscuridad de los pisos de agua fría flotando sobre las
crestas de la ciudad en contemplación del jazz,
que desnudaron sus cerebros ante el Cielo bajo el El y vieron
tambalearse iluminados ángeles mahometanos sobre los
tejados de las casas de alquiler,
que atravesaron las universidades con radiantes ojos tranquilos,
alucinando Arkansas y tragedias de luz-Blake entre los
escolásticos de la guerra,
que fueron expulsados de las academias por dementes & por publicar
odas obscenas sobre las ventanas de la calavera,
que se acurrucaban amedrentados en ropa interior en habitaciones sin
afeitar, quemando su dinero en papeleras y escuchando el
sonido del Terror a través de la pared....
Comentari (2007)
El cremar diners era cosa de Carr i la seva bohemia de llibre francès, i el tema dels sons de terror a través de la paret era cosa de la Joan, dona de Burroughs, que en els seus deliris drogaddictius més bèsties deia sentir les converses de la parella que vivia al pis inferior. Un d'aquests dies, va assegurar a Ginsberg i companyia que s'estaven barallant i el marit volia matar a la dona tot perseguint-la ganivet en mà. Van baixar corrents escales avall i va resultar que feia anys que ningú vivia en aquell antre...
locura, famélicos, histéricos, desnudos,
arrastrándose de madrugada por las calles de los negros en busca de
un colérico picotazo,
pasotas de cabeza de ángel consumiéndose por la primigenia conexión
celestial con la estrellada dinamo de la maquinaria de la
noche,
que, encarnación de la pobreza envuelta en harapos, drogados y con
vacías miradas, velaban fumando en la sobrenatural
oscuridad de los pisos de agua fría flotando sobre las
crestas de la ciudad en contemplación del jazz,
que desnudaron sus cerebros ante el Cielo bajo el El y vieron
tambalearse iluminados ángeles mahometanos sobre los
tejados de las casas de alquiler,
que atravesaron las universidades con radiantes ojos tranquilos,
alucinando Arkansas y tragedias de luz-Blake entre los
escolásticos de la guerra,
que fueron expulsados de las academias por dementes & por publicar
odas obscenas sobre las ventanas de la calavera,
que se acurrucaban amedrentados en ropa interior en habitaciones sin
afeitar, quemando su dinero en papeleras y escuchando el
sonido del Terror a través de la pared....
Comentari (2007)
He visto los mejores cerebros de mi generación destruidos por la
locura,
Del cercle viciós beatnik, tots van passar per centres psiquiàtrics, ja de ben joves. Kerouac, per exemple, va utilitzar la bogeria com el camí més ràpid per deixar la marina, i en una revisió a la secció de malalts mentals, preguntat per nom i rang, va respondre "només sóc el vell Samuel Johnson". Dementia praecox, esquizofrenia. Burroughs, imitant Van Gogh, va tallar-se un dit al sentir-se rebutjat per un xapero que frequentava. No li va oferir a l'estimat com el pintor impressionista, sinó que va dur el dit al psicoanalista, que el va tancar. I no seria la primera reclusió... El mateix Ginsberg també va estar tancat a un psiquiàtric, ja als 23 anys, amb el pronòstic més greu de tots 3. Només Neal Cassady no va estar en centres mentals. A aquest el tancaven... a centres penitenciaris.
famélicos, histéricos, desnudos,
L'adicció a les drogues de la colla, que des de bon principi ja va ser considerable i compartida, va portar a Burroughs a delinquir (què dir-ne: llegiu Junky i avall) i al famélicos, histéricos. Sobre el desnudos, és cosa de Cassady. Tots els de la generació han narrat una anècdota o una altra en què Cassady, un follador nat, els obria la porta de casa en pilota picada, sempre a mig follar amb dona, amant, bujarra, tercet, quartet o orquestra sencera. Veure al paio amb el "pèndol" (com el descriuria Kerouac) debia ser una experiència colpidora per l'encara "no sé si sóc gay" Ginsberg. Ginsberg va estar veritablement obsessionat amb Cassady, que ara cedia i ara no a tenir relacions amb ell. L'ara sí amb perles de correspondències com aquesta: "Quiero follar. Y lloro desesperado: Allen, Allen, ¿me dejarás salpicarte con mi esperma?"
arrastrándose de madrugada por las calles de los negros en busca de
un colérico picotazo,
Un dels centres de reunió d'aquesta primigénia colla era al 421 de la 118 Oest a Nova York, prop de Harlem, d'aquí les expedicions a la recerca d'inspiració: El protobeat Lucien Carr ho tenia clar quan parafrasejava Baudelaire: "Siempre hay que emborracharse, con vino, con poesía, con la virtud, como se quiera. Pero hay que emborracharse". Tota una declaració d'intencions.
pasotas de cabeza de ángel consumiéndose por la primigenia conexión
celestial con la estrellada dinamo de la maquinaria de la
noche,
Aquest deixo que l'expliqui el pajillero company d'aquest blog.
que, encarnación de la pobreza envuelta en harapos, drogados y con
vacías miradas, velaban fumando en la sobrenatural
oscuridad de los pisos de agua fría flotando sobre las
crestas de la ciudad en contemplación del jazz,
Xuts i jazz, el mateix Kerouac imitant els solos de Gillespie i d'altres cracks. Malgrat tot, les drogues eren un al·licient més. No estem parlant del pis de Trainspotting, per entendre'ns.
que desnudaron sus cerebros ante el Cielo bajo el El y vieron
tambalearse iluminados ángeles mahometanos sobre los
tejados de las casas de alquiler,
Més nudisme, en aquest cas Burroughsià, que en el moment de la publicació de Howl estava treballant en el seu esmorzar nu. El flirteig entre Ginsberg i Burroughs era, ni que fos per correu, constant.
que atravesaron las universidades con radiantes ojos tranquilos,
alucinando Arkansas y tragedias de luz-Blake entre los
escolásticos de la guerra,
La diferència entre els que s'allisten (Burroughs i Kerouac ho intenten, però als pocs dies d'inscriure's a la marina s'acaba la guerra) i els que no es present en els debats beats de l'època, en part en la diferència entre wolfians i no wolfians -paranoies de triposos. Les universitats també les atravessaven: tan bon punt els expulsaven.
que fueron expulsados de las academias por dementes & por publicar
odas obscenas sobre las ventanas de la calavera,
Sobre l'expulsió de Ginsberg va aquest vers, quan, després de portar diverses vegades a Kerouac a dormir a la seva habitació al campus va enfotre-se'n de les amonestacions pintant al vidre de la seva pròpia finestra "Butler [el rector] no tiene cojones", una polla i la calavera en qüestió. No el van deixar tornar fins que no va visitar un psiquiatra.
que se acurrucaban amedrentados en ropa interior en habitaciones sin
afeitar, quemando su dinero en papeleras y escuchando el
sonido del Terror a través de la pared....
locura,
Del cercle viciós beatnik, tots van passar per centres psiquiàtrics, ja de ben joves. Kerouac, per exemple, va utilitzar la bogeria com el camí més ràpid per deixar la marina, i en una revisió a la secció de malalts mentals, preguntat per nom i rang, va respondre "només sóc el vell Samuel Johnson". Dementia praecox, esquizofrenia. Burroughs, imitant Van Gogh, va tallar-se un dit al sentir-se rebutjat per un xapero que frequentava. No li va oferir a l'estimat com el pintor impressionista, sinó que va dur el dit al psicoanalista, que el va tancar. I no seria la primera reclusió... El mateix Ginsberg també va estar tancat a un psiquiàtric, ja als 23 anys, amb el pronòstic més greu de tots 3. Només Neal Cassady no va estar en centres mentals. A aquest el tancaven... a centres penitenciaris.
famélicos, histéricos, desnudos,
L'adicció a les drogues de la colla, que des de bon principi ja va ser considerable i compartida, va portar a Burroughs a delinquir (què dir-ne: llegiu Junky i avall) i al famélicos, histéricos. Sobre el desnudos, és cosa de Cassady. Tots els de la generació han narrat una anècdota o una altra en què Cassady, un follador nat, els obria la porta de casa en pilota picada, sempre a mig follar amb dona, amant, bujarra, tercet, quartet o orquestra sencera. Veure al paio amb el "pèndol" (com el descriuria Kerouac) debia ser una experiència colpidora per l'encara "no sé si sóc gay" Ginsberg. Ginsberg va estar veritablement obsessionat amb Cassady, que ara cedia i ara no a tenir relacions amb ell. L'ara sí amb perles de correspondències com aquesta: "Quiero follar. Y lloro desesperado: Allen, Allen, ¿me dejarás salpicarte con mi esperma?"
arrastrándose de madrugada por las calles de los negros en busca de
un colérico picotazo,
Un dels centres de reunió d'aquesta primigénia colla era al 421 de la 118 Oest a Nova York, prop de Harlem, d'aquí les expedicions a la recerca d'inspiració: El protobeat Lucien Carr ho tenia clar quan parafrasejava Baudelaire: "Siempre hay que emborracharse, con vino, con poesía, con la virtud, como se quiera. Pero hay que emborracharse". Tota una declaració d'intencions.
pasotas de cabeza de ángel consumiéndose por la primigenia conexión
celestial con la estrellada dinamo de la maquinaria de la
noche,
Aquest deixo que l'expliqui el pajillero company d'aquest blog.
que, encarnación de la pobreza envuelta en harapos, drogados y con
vacías miradas, velaban fumando en la sobrenatural
oscuridad de los pisos de agua fría flotando sobre las
crestas de la ciudad en contemplación del jazz,
Xuts i jazz, el mateix Kerouac imitant els solos de Gillespie i d'altres cracks. Malgrat tot, les drogues eren un al·licient més. No estem parlant del pis de Trainspotting, per entendre'ns.
que desnudaron sus cerebros ante el Cielo bajo el El y vieron
tambalearse iluminados ángeles mahometanos sobre los
tejados de las casas de alquiler,
Més nudisme, en aquest cas Burroughsià, que en el moment de la publicació de Howl estava treballant en el seu esmorzar nu. El flirteig entre Ginsberg i Burroughs era, ni que fos per correu, constant.
que atravesaron las universidades con radiantes ojos tranquilos,
alucinando Arkansas y tragedias de luz-Blake entre los
escolásticos de la guerra,
La diferència entre els que s'allisten (Burroughs i Kerouac ho intenten, però als pocs dies d'inscriure's a la marina s'acaba la guerra) i els que no es present en els debats beats de l'època, en part en la diferència entre wolfians i no wolfians -paranoies de triposos. Les universitats també les atravessaven: tan bon punt els expulsaven.
que fueron expulsados de las academias por dementes & por publicar
odas obscenas sobre las ventanas de la calavera,
Sobre l'expulsió de Ginsberg va aquest vers, quan, després de portar diverses vegades a Kerouac a dormir a la seva habitació al campus va enfotre-se'n de les amonestacions pintant al vidre de la seva pròpia finestra "Butler [el rector] no tiene cojones", una polla i la calavera en qüestió. No el van deixar tornar fins que no va visitar un psiquiatra.
que se acurrucaban amedrentados en ropa interior en habitaciones sin
afeitar, quemando su dinero en papeleras y escuchando el
sonido del Terror a través de la pared....
El cremar diners era cosa de Carr i la seva bohemia de llibre francès, i el tema dels sons de terror a través de la paret era cosa de la Joan, dona de Burroughs, que en els seus deliris drogaddictius més bèsties deia sentir les converses de la parella que vivia al pis inferior. Un d'aquests dies, va assegurar a Ginsberg i companyia que s'estaven barallant i el marit volia matar a la dona tot perseguint-la ganivet en mà. Van baixar corrents escales avall i va resultar que feia anys que ningú vivia en aquell antre...
Llençat per A a les 10:44 PM
