148x105mm

into the trees

Començo a pensar que Vila-Matas realment no existeix i que la seva anunciada desaparició dins els seus llibres té més de màgia negra que de recurs metaliterari. L'altre nit, en aquell aiguabarreig entre la son i la consciència, vaig començar a sentir veus que em parlaven en alemany, com si m'haguessin enxufat el flux de consciència d'algun lúcid dement de camisa blanca lligada a l'esquena. Anit va ser posar-me amb el Pasavento i veure-hi un mirall, recobrar la conversa amb en Vladan i topar-me amb tot el que havia pensat durant el dia, tornar a l'AVE fins a Sevilla i començar a rellegir les reflexions que havia puntejat durant les hores anteriors als dos o tres abocadors que mantinc. Emmudir, un món exempt de sentit, esborrar-se com el verb reflexiu definitiu. Dues pàgines diabòliques on el llibre no era més que les últimes cuades del meu cervell agònic abans del turn off i la recàrrega, cops de cua en lletra escrita, impresa 36 mesos abans. Seixanta terrorífiques línies que demostraven que el bruixot de la línia 24 havia passat la tarda al meu cervell, absorbit sense saber-ho des de la tinta de les pàgines, o que demostren -ja ningú creu en aquest verb- que Vila-Matas és els seus lectors, en un extraordinària paradoxa de temps, espai i transmutacions.