Auge y caida de las grandes potencias

y eso es todo lo que tengo que decir sobre Vietnam

A vegades penso, com deia l'Aleix, que la literatura és exhibicionisme i, si et passes, pura pornografia. Però ho penso poc i em masturbo molt, o sigui que no sé massa com interpretar-ho. Sempre m'han fet gràcia aquells que "escriuen per ells mateixos", i mantenen diaris de desequilibrats que, en els millors dels casos, veuran la llum un cop matats per enriquir en pòstum a l'editor de torn. En el pitjor dels casos, que sol ser la majoria de cops, ells mateixos s'autoconvencen que llençaran els seus textos, o en un estirabot romàntic, els cremaran a la llar de foc algun estúpid diumenge de lluna plena. Aquests són, deixeu-m'ho dir-ho per si no ha quedat clar, els escriptors que no escriuen, els escriptors de pose, els ocasionals que, taponats els llagrimals, giten laments manuscrits. Són aquells que escriuen textos il·legibles, veritables putes merdes en lletra escrita, indòmites vomitades que, evolució natural, "darwinistes en acció", ells mateixos es veuen obligats a amagar, sepultar o destruir. Gràcies.

Jo podria ser una d'aquestes patètiques criatures, però m'agrado massa en lírica i els meus escrits tenen més de soga que de mocador. No em despullaré massa si dic que la meva vida es redueix a això, a escriptura i esgarrapades, i si no tingués això podeu estar segurs que m'aplicaria el darwinisme abisme avall. Vull dir que els gitadors ocasionals són gent guai, amb vides guais, totalment envejables, super ocupats, amb agendes telefòniques curulles de gent xaxi, i només senten la crida d'escriure els diumenges tarda. Només llavors criden i ploren i reneguen del món amb mala puntuació perquè ningú els ha trucat per sortir a fer skate a la plaça dels Àngels, perquè ningú els ha proposat anar a dormir entre iranians als Verdis. El bram com a última opció, com la pataleta dels que encara no han descobert els peep shows. Llavors hi ha els de la soga, que no recordem qui va posar-nos-la al coll però que li hem anat agafant el gustillo i no podríem viure sense estrènyer-la una mica més cada matí, només per sentir-nos vius. Fins a sentir-nos morts, és clar, però això és una externalitat inevitable. Al cap i a la fi la vida més longeva també és circumstancial, de manera que posats a viure, potser és preferible l'espart i sagnar a cotons i mercromines.