Elia Jonah Jenny & Piter friends forever

el problema és que tu creus que el que calla "otorga"
i molt sovint, el que calla no vol ofendre

Reconeixent d'entrada que m'equivoco, que no tinc raó i aquesta actitud em durà a la soledat absoluta, a la caverna, deixeu-me renegar novament dels amics. Els amics així en minúscula -els majúsculs ja saben qui són, i és una ofensa que els toqui compartir substantiu- són el càncer de la nostra societat, el que veritablement ens estupiditza i crea energumens incapaços de sentir, incapaços d'emocionar-se, incapaços d'experimentar el sublim i el tràgic de l'existència humana.

Els amics en col·lectivitat, aquella gent amb qui quedes per fer cafès, lluir trofeus i amagar-los les penes són coixins, habitacions blanques de manicomi, placebos que ens subministrem a totes hores per tal de no sentir-nos tant sols, tan buits, tan poca cosa. Companyia a l'engròs per omplir tardes de dissabte, interlocutors perfectament intercanviables amb qui parlar del Barça o comentar la darrera farra. Aquests amics comprats en quantitats industrials són perfectes per qualsevol situació, i et salvaran amb placidesa de sentir qualsevol cosa, de patir, de plorar, de la lenta desesperació pronunciada amb suavitat, fent-ne sonar totes les lletres: desesperar-te. Ells seran allà, tots ben xarons, i amb ells allà tu també seràs ovella del corral, ovella tranquil·la, ovella acceptada, ovella submisa, ovella perfectament integrada a l'olimpíada Neandertal. La conversa mai arribarà a aixecar el vol, mai us explicareu coses íntimes, només intercanviareu obvietats una estoneta, distraient per unes hores -les que passin fins al següent amic- la veritable solitud que fa temps que t'empaita.

Deixar-la enrere, ignorar-la, fugir d'ella enlloc d'afrontar-la, entendre-la, confessar-t'hi i a la fi i encara que t'esgarrifi, arribar a fruir-ne.