quin bon rollo

Sobrevalorem la xarxa. Ens confiem a la pinya i trepem festius, terços amunt, que la massa ja pararà el cop que s'acosta. I així podem viure de broma, podem alçar-nos i tornar a caure i tornar a alçar-nos i tornar a caure, sense conèixer el trencament, sense patir l'esquinçada, sense tastar el gust violent de la sang, el somicar salat galtes avall. Aquest coixí, aquesta pinassa, aquest matalàs que aguanten els quatre bombers sempre ens acaba sortint massa car. Car pel que costa d'aconseguir, car pel que costa de mantenir, car pel que costa de reparar cada cop que l'utilitzes.

Amics, per exemple. Sempre en tens massa perquè mai en són prou. I la pinya creix i creix i des de dalt de la torre mires avall i no hi veus cap conegut, ningú de fiar, només somriures de compromís i l'estranya seguretat que, tot i la feinada, tot i les tardes perdudes, tot i les nits amargades, tot i la pedra picada en cas de llenya s'apartaran i t'esclafaràs igual.

Els nens ho dirien així: la sang no és sucre i cap casa és refugi.